Situem-nos. Som a la darrera final de l'Eurolliga, minuts abans que comenci la cloenda entre l'Olympiacòs i el Madrid. Som al polièdric i encara flamant O2 de Londres i el marcador diu que són uns bons deu minuts els que encara falten perquè la pilota s'elevi entre el salt que faran Powell i Begic.

Tant els jugadors de l'equip grec com els de l'equip espanyol es belluguen mecànicament, de manera irreflexiva i suant la rutina de l'escalfament. Del costat de pista en què s'exerciten els defensors del títol, Kostas Papanikolaou abandona la inconsciència d'aquest hàbit assenyalat i es dirigeix cap a la banqueta del seu equip. Al trot, amb el posat mineral que li dóna la, en el seu cas, ja característica sotabarba més o menys afaitada. Agafa una tovallola i s'eixuga els fluids de braços i cara, tomba cap al fons de la cistella i es dirigeix, resolut, cap a la cantonada on hi ha habilitades unes cadires per als membres de l'equip que aquell dia, el dia més assenyalat de la temporada, no tenen llicència per asseure's a la banda.

Hi tenim la vista enfocada i distingim que entre aquests s'hi troben els tres jugadors de l'Olympiacòs que aquell dia, el dia de més transcendència de la temporada, no jugaran. I notem que ells són l'objectiu del decidit Papanikolaou. Són Evangelos Mantzaris, greument lesionat des del gener; Doron Perkins, arribat per ocupar el seu lloc i que en cap moment ha entrat en la particular –en aquest cas fins i tot és més aproximat parlar de peculiar– dinàmica dels blancs-i-vermells; i Dimitrios Mavroeidis, amb pes a la rotació interior en la primera fase però que amb el fitxatge de Giorgi Xermadini ha quedat arraconat a un ostracisme complet.

Són allà acantonats, i amb tantes ganes com Papanikolaou de prendre part en el partit, si bé sabem, saben, que no tenen cap possibilitat de fer-ho. Jugadors professionals coneixedors de la realitat que els toca viure, privats d'un protagonisme que tot individu ambiciona quan comença la temporada. De tot això n'és conscient el nou aler del Barça: sap del treball diari del company, comprèn la seva decepció i en percep el desencís perquè, i això també ho té molt clar Papanikolaou, la professionalitat d'un jugador invariablement s'agita quan no pot prendre part en el joc. Ara bé, tot i que dèiem que falten ben pocs minuts perquè comenci el partit més recordat de la temporada, som testimonis que entre totes les certeses que ocupen l'atapeït enteniment de Papanikolaou durant l'instintiu escalfament hi ha la que diu que sense Mantzaris, Perkins i Mavroeidis no es pot guanyar –i, arribats al cas, tampoc es podrà celebrar.

I és així, lleugerament apartat dels focus que escalfen amb força la pista, que Pap comença a jugar la final, encara amb les presentacions dels protagonistes per fer. Acostant-se als tres companys, parlant-los un a un a cau d'orella i enllaçant-los tot seguit en una abraçada on ell, elemental i elevat, n'és el principi i el final. Quin és el missatge transmès en aquest instant d'intimitat creat enmig de l'eixordadora atmosfera produïda pels aficionats grecs? No ho sabem, però no saber-ho no canvia res.

El rellevant és aquí la generositat cap al col·lectiu de Papanikolaou, la clarividència d'un home que a punt d'iniciar la darrera batalla té un moment per acostar-se a la banda a recollir els bocins d'ego d'uns companys. La lucidesa d'un home que fa sentir molt importants uns jugadors arraconats per les circumstàncies i que, amb l'acció, se senten emmotllats al conjunt. Útils i preparats per, amb ànim sincer, socórrer l'equip a tapar les esquerdes que necessàriament aniran apareixent durant la final.

“L'èxit del company és el meu èxit.” Se'n recorden? Podria haver estat algú altre, sí, però el cas és que va ser ell el que ho va fer.