Situem-nos. Som a la dar­rera final de l'Euro­lliga, minuts abans que comenci la clo­enda entre l'Olym­piacòs i el Madrid. Som al polièdric i encara fla­mant O2 de Lon­dres i el mar­ca­dor diu que són uns bons deu minuts els que encara fal­ten perquè la pilota s'elevi entre el salt que faran Powell i Begic.

Tant els juga­dors de l'equip grec com els de l'equip espa­nyol es bellu­guen mecànica­ment, de manera irre­fle­xiva i suant la rutina de l'escal­fa­ment. Del cos­tat de pista en què s'exer­ci­ten els defen­sors del títol, Kos­tas Papa­niko­laou aban­dona la inconsciència d'aquest hàbit asse­nya­lat i es diri­geix cap a la ban­queta del seu equip. Al trot, amb el posat mine­ral que li dóna la, en el seu cas, ja carac­terística sota­barba més o menys afai­tada. Agafa una tova­llola i s'eixuga els fluids de braços i cara, tomba cap al fons de la cis­te­lla i es diri­geix, reso­lut, cap a la can­to­nada on hi ha habi­li­ta­des unes cadi­res per als mem­bres de l'equip que aquell dia, el dia més asse­nya­lat de la tem­po­rada, no tenen llicència per asseure's a la banda.

Hi tenim la vista enfo­cada i dis­tin­gim que entre aquests s'hi tro­ben els tres juga­dors de l'Olym­piacòs que aquell dia, el dia de més trans­cendència de la tem­po­rada, no juga­ran. I notem que ells són l'objec­tiu del deci­dit Papa­niko­laou. Són Evan­ge­los Mant­za­ris, greu­ment lesi­o­nat des del gener; Doron Perkins, arri­bat per ocu­par el seu lloc i que en cap moment ha entrat en la par­ti­cu­lar –en aquest cas fins i tot és més apro­xi­mat par­lar de pecu­liar– dinàmica dels blancs-i-ver­mells; i Dimi­trios Mav­ro­ei­dis, amb pes a la rotació inte­rior en la pri­mera fase però que amb el fit­xatge de Giorgi Xer­ma­dini ha que­dat arra­co­nat a un ostra­cisme com­plet.

Són allà acan­to­nats, i amb tan­tes ganes com Papa­niko­laou de pren­dre part en el par­tit, si bé sabem, saben, que no tenen cap pos­si­bi­li­tat de fer-ho. Juga­dors pro­fes­si­o­nals conei­xe­dors de la rea­li­tat que els toca viure, pri­vats d'un pro­ta­go­nisme que tot indi­vidu ambi­ci­ona quan comença la tem­po­rada. De tot això n'és cons­ci­ent el nou aler del Barça: sap del tre­ball diari del com­pany, comprèn la seva decepció i en per­cep el des­encís perquè, i això també ho té molt clar Papa­niko­laou, la pro­fes­si­o­na­li­tat d'un juga­dor inva­ri­a­ble­ment s'agita quan no pot pren­dre part en el joc. Ara bé, tot i que dèiem que fal­ten ben pocs minuts perquè comenci el par­tit més recor­dat de la tem­po­rada, som tes­ti­mo­nis que entre totes les cer­te­ses que ocu­pen l'atapeït ente­ni­ment de Papa­niko­laou durant l'ins­tin­tiu escal­fa­ment hi ha la que diu que sense Mant­za­ris, Perkins i Mav­ro­ei­dis no es pot gua­nyar –i, arri­bats al cas, tam­poc es podrà cele­brar.

I és així, lleu­ge­ra­ment apar­tat dels focus que escal­fen amb força la pista, que Pap comença a jugar la final, encara amb les pre­sen­ta­ci­ons dels pro­ta­go­nis­tes per fer. Acos­tant-se als tres com­panys, par­lant-los un a un a cau d'ore­lla i enllaçant-los tot seguit en una abraçada on ell, ele­men­tal i ele­vat, n'és el prin­cipi i el final. Quin és el mis­satge transmès en aquest ins­tant d'inti­mi­tat creat enmig de l'eixor­da­dora atmos­fera produïda pels afi­ci­o­nats grecs? No ho sabem, però no saber-ho no can­via res.

El relle­vant és aquí la gene­ro­si­tat cap al col·lec­tiu de Papa­niko­laou, la cla­ri­vidència d'un home que a punt d'ini­ciar la dar­rera bata­lla té un moment per acos­tar-se a la banda a reco­llir els bocins d'ego d'uns com­panys. La luci­desa d'un home que fa sen­tir molt impor­tants uns juga­dors arra­co­nats per les cir­cumstàncies i que, amb l'acció, se sen­ten emmot­llats al con­junt. Útils i pre­pa­rats per, amb ànim sin­cer, socórrer l'equip a tapar les esquer­des que necessària­ment ani­ran apa­rei­xent durant la final.

“L'èxit del com­pany és el meu èxit.” Se'n recor­den? Podria haver estat algú altre, sí, però el cas és que va ser ell el que ho va fer.