Després d'una pretemporada infumable, amb els nostres jugadors estatals menjant-se 26 hores de vol per jugar una costellada a l'Equador i complir amb un altre espoli consentit de la roja, resulta que la notícia és que encara no tenim central! La nostra direcció tècnica ha tingut –només– tota una temporada sencera per pentinar el mercat mundial, avaluar, negociar, preparar i enllestir el fitxatge d'un jugador; d'un! I en aquests moments de la pretemporada ens fan saber que no es precipitaran i que no pagaran quantitats excessives per David Luiz o Daniel Agger? Que esperarem Puyol?... Inaudit!

L'excusa que és molt difícil trobar centrals que s'adaptin a les particularitats del nostre joc és insolvent. Els problemes defensius, flagrants, que vam patir la temporada passada –i que s'han insinuat fins i tot contra els exòtics espàrrings d'aquest estiu– són en origen estructurals; però es veuen agreujats per la falta d'un central pur, amb els conceptes defensius gravats a la pell, agressiu, ràpid, que intimidi i que sàpiga –això que en diem ara– corregir posicions, amb categoria i, a ser possible, amb presència física.

El millor Barça/equip de la història (2008-2011), tenia un equilibri defensiu basat en un central ràpid i molt intuïtiu com Puyol (en plenitud de condicions) i un tros de lateral amb una capacitat correctora inusual com Abidal; combinat amb la pressió a primera línia i al mig del camp. És veritat que els nostres centrals han de defensar sovint a camp obert i que, a més, els exigim que tinguin un control de pilota depurat. Però tampoc no ens passem en aquest últim punt! Puyol no és, precisament, Beckenbauer i prou bé (excel·lentment bé) que se n'ha sortit; i, a més, aquest central de què parlem sempre seria la segona opció de sortida de pilota. L'argument que per ser central del Barça s'ha de d'haver mamat el model des de petit, com sostenen alguns, cau pel seu propi pes quan cap ni un dels centrals procedents de les categories inferiors (ni un!) ens serveix, ara. Alguna cosa falla.

Que ens ofereix el mercat per al perfil que busquem? Subotic (Dortmund), Mangala (Porto), Vertonghen (Spurs), Kompany (City)... o fins i tot Mamadou Sakho (PSG) (una debilitat personal), per citar només alguns noms coneguts que es podrien adaptar al sistema; no fotem! Qualsevol d'aquests estaria molt content de venir i hauríem pogut negociar –quan tocava!– amb els clubs respectius una bona relació qualitat-preu. Que no havíem quedat que les plantilles es dissenyen amb els primers brots primaverals? Déu n'hi do!

La figura del director tècnic és clau en un club. Paga la pena invertir un bon sou en un professional de primer nivell, específicament preparat i dotat per a aquesta funció. Michael Zorc és el màxim responsable del Borussia de Dortmund en aquesta àrea i la persona que va confeccionar l'onze titular que va liquidar els nostres molestos veïns del sud en les semifinals de la passada Champions. Cost total de l'operació? 40 milions d'euros; el que nosaltres acostumem a pagar per un jugador. Potser que n'aprenguin!