Més aviat era cap al final de la conversa, perquè avui el record sura enmig del lent i difós estat de llarga sobretaula. Parlàvem amb el company i fèiem memòria d'aquell estiu que ens va sorprendre, potser també entaulats, que el Prat incorporés al seu equip Jordi Llorens, un Llorens que aleshores ja tenia 35 anys. Potser no era el primer, segur que no, però en el seu fitxatge nosaltres hi situàvem l'origen de la tendència. Perquè, sabíem, l'equip del Llobregat era el vinculat de la Penya i el pivot compartiria equip amb joves com ara Pere Tomàs, Christian Eyenga i David Jelinek.

El cas era aquest i de seguida vam posar en comú el que ens havia explicat un dia, per separat i a cadascú en un moment donat, un base que actualment domina això que cada vegada més patèticament continua anomenant-se LEB Or. Un base que com gairebé tothom que es dedica a tirar triples o a agafar rebots un dia va descobrir que una cosa és el bàsquet i una altra el bàsquet professional. En el seu cas, va ser a la pista de Los Barrios, que quan ell la va visitar per primera vegada era capitanejat pel Richi Guillén de sempre, amb tendència al sobrepès i un físic abandonat que amagava, que amaga, una tremenda qualitat. I explicava el nostre base que mentre estirava en una cistella i veia l'escalfament de Guillén i companyia a l'altra, pensava, convençudíssim: “A aquests avis ens els mengem.” I que, tornant del descans i perdent “de res, de cinc o set”, pensava, havia arribat l'hora de posar-s'hi. I que, és clar, ens afegia, es veia “acabat el tercer quart anant perdent de 20 i sense cap possibilitat”.

I tot plegat venia –el fitxatge de Llorens, els joves del Prat, l'anècdota del base i el físic de Guillén–, a propòsit del Barça B i que, sofisticant allò que per nosaltres havia començat aquell 2008 amb Llorens i el Prat, enguany ha incorporat Ferran Laviña al seu jardí d'infància. Un segon equip, el blaugrana, que jugarà de nou en la LEB Or i que ho farà amb una plantilla portada a l'extrem del que aquí ens ocupa. Un equip amb dotze jugadors en què, descomptant Laviña, un farà 23 anys durant la temporada, quatre en faran 20, quatre en faran 19 i un parell més, encara en edat júnior, en faran 18. Són nois que agafats d'un en un ho tenen tot o gairebé tot per esdevenir grans jugadors. Alguns fins i tot tenen prou físic, suficient talent i tanta determinació perquè un dia d'aquí a uns anys es converteixin en un jugador diferencial. Saben, tots aquests vailets nascuts el 94, el 95 i el 96, què és el bàsquet. O com a mínim ho intueixen. Però del bàsquet professional hi entenen poca cosa per no dir quasi res. Per això el necessari contrapunt d'un jugador que en el curs de la temporada celebrarà 37 anys.

Un jugador que no és un qualsevol, dèiem amb el company. Que té una edat i és experimentat, sí, que les ha vistes i viscudes totes, però que sobretot és intel·ligent i llest. Un professional amb iniciativa mental i que sempre intenta enriquir el joc. Que competirà sempre, cada minut de cada entrenament, i que ensenyarà al jovent que l'envoltarà que competir és anar més enllà i no només complir. I que, per exemple, quan en la tercera jornada de lliga estigui fent l'escalfament a Melilla –amb Guillén a l'altra cistella?–, si ho veu i si s'escau s'acostarà a Ludvig Hakanson o a Marc García per posar-los en guàrdia i treure'ls del cap aquell pensament que fa uns anys va trair el nostre base. Perquè, ho sap bé Laviña i els responsables blaugrana, és impossible formar un jove en el professionalisme si, tornant del descans o acabat el tercer quart, dia sí l'altre també, els avis del davant t'estan fotent de 20.