La lliga del pedregar succeeix la fictícia pompa del campionat de les estrelles. Anys i panys de disbauxa i l'afegitó de la crisi han generat aquest quadre desolador, malgrat que ningú gosi criticar-lo per allò de l'orgull, els interessos creats i l'eterna pervivència del clàssic panem et circenses. Per no remugar, ni ens queixem de les evidències: un títol al qual només aspiren dos equips és una broma de mal gust, un atemptat a les elementals normes de la competició. Tres grups es reparteixen el tall i els rosegons: la parella de dalt, el grupet de clàssics empobrits per enorme distància de pressupost que volen treure el cap a Europa, i el nombrós vagó del peix que posa ciris al sant de cada poble per mantenir la categoria i poder alimentar-se amb les engrunes dels drets televisius, conscients que la primera ja no té nivell, i ells se'n beneficien. Quin panorama, una calamitat des de qualsevol punt de vista que s'observi, tret del fanatitzat, tan característic en el futbol. Enlloc de reduir a 16 el nombre de participants, gestionar amb rigor professional i combatre els partits arreglats, enmig d'aquest fangar, la patronal del sector i els seus orgues federatius perseveren en la fugida cap endavant, el calendari desproporcionat, la falsedat d'una competició que ha deixat de ser poderosa per resignar-se a la fugida de talent que tapa forats de caixa. Impressiona la davallada i encara xoca més la renúncia a guarir aquest malalt greu, la falta de solucions per tornar-li la salut.

Caldrà adequar-nos al panorama en un exercici de conformació. El campió tornarà a vorejar els cent punts, obligat a combatre en l'exigència europea sense espàrrings locals, sense trobar aquí cert nivell de resistència que els esperoni a excel·lir. Potser és el moment per entendre la lliga com a laboratori de proves i rodatge de cara al que realment interessa, la Champions, i mantenir el prestigi internacional. Que avui visiti l'estadi el Llevant de Caparrós o que arribin cinc partits en quinze dies després d'una pretemporada que ens ha deixat freds, només comporta la necessària obvietat d'arrencar bé, malgrat que l'equip post-Tito sigui una incògnita, un meló per obrir. Tranquils, però: el Barça té en nòmina quatre analistes dels rivals, quatre, i ja hauran estudiat fins a la última neurona dels granota, quasi tan bé com el mercat de centrals. Tocarà, de passada, confiar en els quinze tècnics de què disposa el primer equip, que tanta tropa l'ha d'encertar per força. Avui ens queda la curiositat de veure si Neymar és titular per nom i cost, perquè, ara mateix, Alexis, Pedro i Tello el superen. Cada cop és més difícil renovar el carnet anual de la il·lusió pel futbol. Ens ho posen difícil a consciència, ens proven la paciència a fons.