No va ser vent de llevant el que es van trobar els valencians en l'estrena de la lliga al Camp Nou. Sinó un veritable vendaval huracanat que va arrasar l'equip granota, que va venir amb l'aspiració de no sortir massa escaldat i va ser la víctima propícia de tota la fúria d'un nou/antic Barça que va voler plantar sobre la gespa una carta de presentació que atemoreixi qualsevol dels contrincants de la temporada. Més enllà de la debilitat del rival, un factor que s'haurà d'anar valorant en pròximes jornades, el que es va poder veure sobre la gespa ahir va ser molt més que l'efecte d'un fluix oponent. Una pressió fins a l'exacerbació i una velocitat endimoniada de la pilota van deixar una imatge imponent dels de Martino. Tot plegat va situar el marcador en un sis a zero a la mitja part que inclinava qualsevol ànima benigna a demanar clemència per a un equip que sempre ha estat apreciat per l'afició catalana.

Una clemència que va arribar a la segona part en forma de menor velocitat, tot i el manteniment de la intensitat en la pressió, i d'una inusual substitució de Messi amb què Martino marca caràcter perquè fa més d'un centenar de partits que el gran crac no era substituït si no hi havia força major per lesió. També amb l'estrena a la lliga d'un Neymar que va mostrar alguna bona jugada i una forma prou baixa. Tot plegat va permetre al Llevant rebaixar la devastació final, que s'hauria d'haver limitat a la desfeta de la primera part si no hagués estat per l'infantil errada d'Héctor Rodas, que va regalar un setè gol irrenunciable per molt que els blaugrana haguessin decidit contenir el càstig al Llevant.

La pressió va ser la intimidació constant que va exercir el Barça i que va provocar un malson al porter granota Keylor Navas, i no només quan encaixava gols a dojo, sinó també quan els aturava i havia de treure la pilota llarga davant l'assetjament a què Alexis, Pedro i el mateix Messi sotmetien els defenses rivals. I la velocitat del toc de pilota va ser l'arma blaugrana de destrucció massiva, com es va veure en la jugada del primer gol acabat de començar el partit que va rematar Alexis, o en el segon en què una gran passada de Busquets per a Cesc va acabar en la primera diana de la temporada de Messi amb Pedro pel mig. Totes les peces del trencaclosques eren al seu lloc i un Barça de tiralínies va intercanviar passades enverinades de Cesc a Messi o a Xavi, de Xavi a Cesc o de Messi a qui convingui, com la diagonal magistral a l'interior que el crac li va fer a Pedro perquè el canari acabés marcant.

Aquest Barça ja el coneixíem respecte al toc i la mobilitat i ara l'hem tornat a reconèixer quant a la pressió asfixiant de la boa que ha atrapat la presa. Així neix el tercer gol, marcat per Alves però que sorgeix de la pressió asfixiant de Messi a l'àrea del rival que li va permetre furtar-li la cartera a David Navarro i fer la passada que va propiciar el gol del defensa brasiler.

No hi ha cap dubte que el Barça s'ha reconegut en ell mateix. És el Barça de Tito Vilanova, que de segur va gaudir del “seu” equip en el partit d'ahir. No podem oblidar que Tito va fer història la temporada passada guanyant la lliga dels cent punts en circumstàncies difícils. Una lliga que també va començar amb golejada de cinc a un contra la Real Sociedad. Ara, la de Martino, de lliga, acaba de començar, però cal reconèixer que ahir el tècnic argentí va començar a fer-se una mica seu aquest Barça. Amb una lliçó tàctica, però també amb algunes decisions que marquen una certa diferència respecte a la temporada passada, una major dosificació des del primer partit. Que convindrà mantenir fins i tot quan hagi d'afectar Messi. Una planificació que el crac i la graderia haurien d'entendre si l'objectiu és el que ha de ser: ni més ni menys que guanyar tots els títols.

Ahir, al Camp Nou va bufar un càlid vendaval. A Madrid de moment es queden amb un vent més aviat fred, messetari, com l'ambient amb què va ser rebut l'equip blanc al Bernabéu amb Casillas a la banqueta, i acabant amb una victòria mínima i agònica al marcador. Mentre el Barça es constituïa en un déu del vent capaç d'arrasar tot el que tenia davant. El viatge a l'Ítaca futbolística que el Barça va encetar amb Guardiola i Vilanova sembla que continuarà amb Martino, i cal recordar el present entregat a Odisseu pel senyor dels vents Èol a L'Odissea. Cada cop queda més clar que aquest Barça, com aquest país pel que fa a l'Ítaca nacional, enfila el futur impulsat per un vendaval, des de tots els punts cardinals, que s'entreveu imparable.