El ‘fúmbol' és així
El Barça de Tata Martino s'ha posat en marxa en competició oficial amb un partit per emmarcar i ràpidament hem vist les reaccions eufòriques de rigor. L'entrenador de Rosario és poc menys que Déu Nostre Senyor, l'encert de la directiva ha estat total i els jugadors han après dels errors de la temporada passada i tornen a ser els serial killers de les millors èpoques. L'esbufegada d'alleujament de Zubizarreta deu haver estat més forta que una tramuntanada.
Molts comentaris a les xarxes socials ja parlaven de la necessitat de crear una lliga europea amb els grans equips de cada competició estatal i deixar fora els equips petits com el Llevant, que no tenen res a fer.
Tanmateix, pocs minuts després veiem un d'aquells equips “grans”, el Real Madrid, patint fins als instants finals del partit per guanyar el Betis, un d'aquells petits que no tenen res a pelar en aquesta “lliga de dos”.
Precisament, la gràcia d'aquest esport que provoca tantes passions és que per més diners que s'inverteixen en fitxatges, per més tàctiques i estratègies que es posin en pràctica en entrenaments i partits, sempre resta un petit espai per a l'imprevist, per a l'impossible.
Si partim de la base que parlem d'un esport que està governat des de fa dècades per una persona que no pot pronunciar la paraula futbol, és evident que tot és possible
Per això no he pogut evitar fer l'exercici tan inútil com entretingut de pensar què hauria passat si en el minut 1 un jugador del Llevant hagués caigut a l'àrea i l'àrbitre hagués xiulat penal. No em digueu que el Barça hagués remuntat igualment perquè tots sabem que de vegades els equips es tanquen al darrere i no hi ha manera d'entrar. Doncs això, imaginem per un moment que el Madrid d'Angelotti debuta amb una golejada al Betis i el Barça empata o perd per la mínima amb el Llevant. Quant hauríem trigat a sentir que Martino no té experiència a Europa, que ha estat una aposta massa arriscada de la directiva, que el Barça no és el Newell's, que Angelotti sí que sap manar un equip gran, i un llarg etcètera?
Ep! Que no estic fent una crítica! Al contrari, un dels aspectes que trobo més divertits de l'esport en general és aquesta impunitat amb què pugem al pedestal i més tard immolem els seus protagonistes. La nostra misèria més humana es posa de manifest tant quan piulem eufòrics que Tata Martino és el millor entrenador de la Via Làctia com quan enviem Ronaldinho a l'ostracisme i oblidem instantàniament les alegries que va donar al club. Estic segur que ahir fins al minut 85 del partit Madrid-Betis, a Londres, Mourinho tenia un Montecristo a la boca a punt d'encendre'l, i va haver de tornar a desar-lo a la caixa humidificadora amb un pam de nas. És que el fúmbol és així!