El Barça de Tata Mar­tino s'ha posat en marxa en com­pe­tició ofi­cial amb un par­tit per emmar­car i ràpida­ment hem vist les reac­ci­ons eufòriques de rigor. L'entre­na­dor de Rosa­rio és poc menys que Déu Nos­tre Senyor, l'encert de la direc­tiva ha estat total i els juga­dors han après dels errors de la tem­po­rada pas­sada i tor­nen a ser els serial killers de les millors èpoques. L'esbu­fe­gada d'alleu­ja­ment de Zubi­zar­reta deu haver estat més forta que una tra­mun­ta­nada.

Molts comen­ta­ris a les xar­xes soci­als ja par­la­ven de la neces­si­tat de crear una lliga euro­pea amb els grans equips de cada com­pe­tició esta­tal i dei­xar fora els equips petits com el Lle­vant, que no tenen res a fer.

Tan­ma­teix, pocs minuts després veiem un d'aquells equips “grans”, el Real Madrid, patint fins als ins­tants finals del par­tit per gua­nyar el Betis, un d'aquells petits que no tenen res a pelar en aquesta “lliga de dos”.

Pre­ci­sa­ment, la gràcia d'aquest esport que pro­voca tan­tes pas­si­ons és que per més diners que s'inver­tei­xen en fit­xat­ges, per més tàcti­ques i estratègies que es posin en pràctica en entre­na­ments i par­tits, sem­pre resta un petit espai per a l'impre­vist, per a l'impos­si­ble.

Si par­tim de la base que par­lem d'un esport que està gover­nat des de fa dècades per una per­sona que no pot pro­nun­ciar la paraula fut­bol, és evi­dent que tot és pos­si­ble

Per això no he pogut evi­tar fer l'exer­cici tan inútil com entre­tin­gut de pen­sar què hau­ria pas­sat si en el minut 1 un juga­dor del Lle­vant hagués cai­gut a l'àrea i l'àrbi­tre hagués xiu­lat penal. No em digueu que el Barça hagués remun­tat igual­ment perquè tots sabem que de vega­des els equips es tan­quen al dar­rere i no hi ha manera d'entrar. Doncs això, ima­gi­nem per un moment que el Madrid d'Ange­lotti debuta amb una gole­jada al Betis i el Barça empata o perd per la mínima amb el Lle­vant. Quant hauríem tri­gat a sen­tir que Mar­tino no té experiència a Europa, que ha estat una aposta massa arris­cada de la direc­tiva, que el Barça no és el Newell's, que Ange­lotti sí que sap manar un equip gran, i un llarg etcètera?

Ep! Que no estic fent una crítica! Al con­trari, un dels aspec­tes que trobo més diver­tits de l'esport en gene­ral és aquesta impu­ni­tat amb què pugem al pedes­tal i més tard immo­lem els seus pro­ta­go­nis­tes. La nos­tra misèria més humana es posa de mani­fest tant quan piu­lem eufòrics que Tata Mar­tino és el millor entre­na­dor de la Via Làctia com quan enviem Ronal­dinho a l'ostra­cisme i obli­dem ins­tantània­ment les ale­gries que va donar al club. Estic segur que ahir fins al minut 85 del par­tit Madrid-Betis, a Lon­dres, Mou­rinho tenia un Mon­te­cristo a la boca a punt d'encen­dre'l, i va haver de tor­nar a desar-lo a la caixa humi­di­fi­ca­dora amb un pam de nas. És que el fúmbol és així!