Les declaracions de Xavi Hernández explicant que durant l'absència de Tito Vilanova la temporada passada el FC Barcelona va treballar poc tàcticament aspectes com ara la pressió i alguns altres automatismes m'han coincidit en el temps amb la finalització de la lectura de Periodización táctica vs periodización táctica ( 2013, MBF), l'excel·lent treball de Xavier Tamarit (Sedaví, 1982) que havia reservat per a les vacances. L'obra de Tamarit, que actualment és el segon entrenador de l'Estudiantes de la Plata argentí, ens guia pels aspectes clau d'aquesta metodologia d'entrenament que va crear el portuguès Vítor Frade fa tres dècades. Una metodologia que busca (perdona'm, Xavier, sé que sóc superficial en resumir): treballar de manera contextualitzada durant les sessions preparatòries el que desitgem executar en els partits, en funció del model de joc que volem desenvolupar. L'exemple, aplicat a les manifestacions de Xavi (si calien ara, o haurien estat més productives just quan es va produir aquesta situació és assumpte per a un altre debat que s'hauria d'abordar), és clar: si durant els entrenaments no es treballen els automatismes que et permeten robar la pilota molt a prop de l'àrea contrària, si no arribes al nivell que el jugador tingui interioritzats aquests mecanismes, fins al punt que els faci sense adonar-se'n, per instint, no hi haurà possibilitat d'aplicar-ho amb èxit durant el partit. Les paraules del blaugrana Xavi, que van tenir la seva plasmació en els partits decisius de la passada lliga de campions, ens condueixen cap a l'aposta per la periodització tàctica com a eina útil. Com diu Xavier Tamarit: “S'han de crear hàbits. El noranta per cent de les decisions que prenem són a través del subconscient, estan adquirides. Per això si no ho entreno, per molt que els demanis coses, els jugadors no les faran.”

Dos punts molt importants que també remarca Tamarit quan parla del treball de la periodització tàctica són: 1) donar un perquè als jugadors pel que fa al que treballem i 2) l'exigència de màxima concentració. El primer aspecte ens ha de servir per aconseguir la implicació del receptor: si no entens el que fas ni amb quina finalitat, és poc probable que la tasca et sigui atractiva; a més, permet als jugadors no robotitzar els moviments i els facilita que, en saber què busquem (quin és l'objectiu), se sentin segurs per innovar, per crear, quan el context (el partit) ho reclami. Pel que fa a la concentració, aquesta metodologia de treball busca que els exercicis s'acostin tant com sigui possible a les situacions reals de joc i persegueix englobar el treball tàctic, la tècnica i els aspectes condicionals i mentals. Queda clar, doncs, que no recollirem els fruits que desitgem si els jugadors no són capaços d'abstreure's del que no sigui la tasca que estan executant.