S'accepten les tesis dels que han rebatejat la lliga espanyola com la nova lliga escocesa, amb el matís que ara aquesta ja només és cosa d'un. La cúpula de la lliga és un duel bipolaritzat que convertiria en sorpresa majúscula ja no el títol, sinó les possibilitats d'aspirar-hi de qualsevol tercer equip. Una realitat que s'atribueix als drets de televisió, però que no difereix gaire de la que ja imperava abans del gran manà televisiu. L'única gran diferència és que fa tres i quatre dècades la lliga era, bàsicament, cosa d'un, i només quan aquest fallava algú altre podia ser campió; de vint anys ençà, l'evolució del Barça fins a l'hegemonia fa que siguin dos els que hagin de fallar perquè un outsider aspiri al títol, però curiosament és a aquesta lliga de dos a la que se li ha penjat la llufa de lliga de merda que mai va merèixer la lliga d'un. El malintencionat apel·latiu va néixer al circ mediàtic madridista per restar mèrits a les lligues perdudes, i ha anat trobant adeptes en els entorns d'alguns altres clubs. Trist favor, el de reduir a porqueria una competició que, si es vol veure, pot fer virtut de la nova realitat. Si és cert, que ho és, que la distància abismal del Barça i el Madrid amb la resta ha abolit la classe mitjana, mai com ara havia estat tan incert predir el tram de classificació on trobarem cada un dels altres divuit equips. I si és cert, que també ho és, que la lliga s'ha igualat per sota, no són els noms ni els pressupostos els que predeterminen res, sinó el futbol, el que posa cada equip al lloc on es mereix. D'una lliga que, de 380 partits, 378 tenen la clau de volta que decideix qui és qui del tercer al vintè, no en diria mai un mal mot, i menys si aquesta fos la lliga que jo jugués. Una lliga oberta i igualada on el futbol té la resposta i on el treball, l'esforç i l'encert fan els mèrits. Els que blasfemen d'aquesta lliga deu ser que els espanta que depengui d'ells, i només d'ells, anar a jugar a Europa o baixar a segona divisió.