Els joves catalans cada vegada emigren en més quantitat a l'estranger davant la incertesa d'un futur professional poc engrescador o directament nul. La fuga de talent és una evidència davant d'una crisi que castiga sense contemplacions els més joves. L'esport no ha quedat al marge d'aquesta tendència a l'alça. Cada vegada, les beques i ajudes als esportistes són inferiors o inexistents. En aquest àmbit, les retallades també han estat l'única via d'acció. La incapacitat per trobar recursos, per implicar empreses i patrocinadors, la normativa fiscal poc compensatòria amb qui inverteix en esport/cultura han generat una situació de desaparició de clubs, de renúncia a competicions estatals i internacionals i d'empobriment d'una riquesa poliesportiva fins ara patrimoni de l'esport català. L'emigrant esportiu també existeix. I en esports d'aigua o l'atletisme, les grans disciplines dels Jocs, el sistema de beques universitàries dels Estats Units s'han convertit en un pol d'atracció irrenunciable. La waterpolista campiona del món Roser Tarragó se'n va becada durant cinc anys a Berkeley (Califòrnia), seguint les passes d'Anni Espar (South Carolina). La nedadora Marina Garcia també farà les Amèriques i s'entrenarà i estudiarà a Arizona. En atletisme, el lleidatà Arnau Erta, millor velocista estatal de tanques sub-23, continuarà la seva formació a la West Texas A&M. També ho farà la fondista joanenca Meritxell Soler a la Universitat Augustana College de Sioux Fals o el migfondista júnior gironí Harry Sagel a la Universitat Rice de Houston. Tots són joves, tots tenen talent i tots han decidit emigrar per continuar compaginant la seva carrera esportiva i l'acadèmica. Un fet ara mateix inviable a casa nostra. Per la crisi però també pel sistema. El CAR de Sant Cugat és una illa en el desert i cada cop té menys recursos. Aquí el govern central tampoc compleix. La fuga de talent de l'àrea de la ciència i la tecnologia ara també té lloc en l'esportiva.