Quan José Mou­rinho va deci­dir fer les male­tes i tor­nar amb totes les seves pro­vo­ca­ci­ons cap a Lon­dres es va obrir una fines­tra d'espe­rança. Les guer­res dialècti­ques que va pro­ta­go­nit­zar el “puto amo” de la sala de premsa del Ber­nabéu, com el va tit­llar Pep Guar­di­ola, havien de ser un record ben des­a­gra­da­ble de la relació Barça-Madrid en els tres anys del tècnic por­tuguès a la ban­queta blanca. Es podia espe­rar que alguna polèmica trans­cendís el ter­reny de joc perquè la riva­li­tat entre tots dos clubs i l'atenció mediàtica que con­cen­tren ho pro­pi­cia, però tot just ha arren­cat el curs i ja hi tor­nem a ser, ara amb actors dife­rents. Aquesta vegada el deto­nant ha estat la decla­ració de Gerardo Tata Mar­tino, que ha qua­li­fi­cat de “manca de res­pecte pel món en gene­ral” pagar uns 100 mili­ons d'euros per un fut­bo­lista –amb referència a l'espe­rat fit­xatge de Gareth Bale pel club blanc–, i la poste­rior res­posta del nou entre­na­dor del Madrid, Carlo Ance­lotti, que va comen­tar que el seu homòleg a la ban­queta del Barça “encara no comprèn com fun­ci­ona el fut­bol euro­peu.” Pot­ser Ance­lotti sí que en sap molt d'això que ano­me­nen fut­bol d'elit i del com­plex rere­fons d'interes­sos que tras­pas­sen l'esport, i ens podria donar un cop de mà a tots aquells que cada vegada l'ente­nem menys. I si limi­tem el tema a la com­pe­tició espa­nyola els inter­ro­gants es dis­pa­ren.

Ja fa anys que l'exa­ge­ració en fit­xat­ges, sous, nom­bre de par­tits... ha ali­men­tat les grans lli­gues sense refle­xi­o­nar sobre la pesada digestió que podia supo­sar. Pos­si­ble­ment és un bon reflex de la soci­e­tat en la qual ens toca viure, insa­ci­a­ble en tants aspec­tes que ens fa cada vegada més immu­nes a l'enor­mi­tat de les xifres, pos­si­ble­ment perquè cada cop defu­gen més la mesura humana. Recordo bé quan el Barça va fit­xar Mara­dona o Koe­man per més de mil mili­ons de pes­se­tes en la dècada dels vui­tanta. Quan­ti­tats ja ele­vadíssi­mes lla­vors, però que gai­rebé trenta anys després han que­dat des­fa­sa­des pel crei­xe­ment expo­nen­cial del fut­bol d'elit.

Qüesti­o­nar les xifres gegan­ti­nes que mouen els grans clubs de fut­bol és un debat tan recur­rent com estèril, que s'atia cada estiu amb l'ober­tura del període de fit­xat­ges. En el meu cas, pre­fe­reixo tras­lla­dar la indig­nació a la gestió que es fa de la com­pe­tició. La lògica impo­sa­ria que la inversió mul­ti­mi­lionària que hi ha dar­rere pro­piciés que la lliga fos un exem­ple d'eficàcia i pro­fes­si­o­na­li­tat en la seva gestió. Uns fac­tors que s'enfon­sen quan a mit­jan agost ja s'està de ple en la com­pe­tició ofi­cial. La raó: poder com­plir amb un calen­dari cada vegada més extens i com­pri­mit de par­tits. Con­vi­vim amb una com­pe­tició sobre­di­men­si­o­nada d'equips, molts dels quals des­ti­nats a exe­cu­tar un paper de com­par­ses, que allarga el cap de set­mana fut­bolístic des del diven­dres a la nit fins al dilluns (ahir mateix el Madrid com­ple­tava la jor­nada a quarts d'onze de la nit). Una com­pe­tició d'hora­ris noctàmbuls que viurà un altre capítol demà, en la tor­nada de la super­copa, que arren­carà a les onze i aca­barà cap a quarts d'una o més enllà. Tot ple­gat tin­dria part de solució reduint la quan­ti­tat d'equips de pri­mera i segona divisió, molts dels quals amb l'aigua al coll pels deu­tes. O sigui, posar ordre, una opció que con­trasta amb la manera d'actuar dels jerar­ques de la com­pe­tició, acos­tu­mats a fugir cap enda­vant posant pedaços als pro­ble­mes. I, un estiu més, no hi veig símpto­mes de millora.