Quan José Mourinho va decidir fer les maletes i tornar amb totes les seves provocacions cap a Londres es va obrir una finestra d'esperança. Les guerres dialèctiques que va protagonitzar el “puto amo” de la sala de premsa del Bernabéu, com el va titllar Pep Guardiola, havien de ser un record ben desagradable de la relació Barça-Madrid en els tres anys del tècnic portuguès a la banqueta blanca. Es podia esperar que alguna polèmica transcendís el terreny de joc perquè la rivalitat entre tots dos clubs i l'atenció mediàtica que concentren ho propicia, però tot just ha arrencat el curs i ja hi tornem a ser, ara amb actors diferents. Aquesta vegada el detonant ha estat la declaració de Gerardo Tata Martino, que ha qualificat de “manca de respecte pel món en general” pagar uns 100 milions d'euros per un futbolista –amb referència a l'esperat fitxatge de Gareth Bale pel club blanc–, i la posterior resposta del nou entrenador del Madrid, Carlo Ancelotti, que va comentar que el seu homòleg a la banqueta del Barça “encara no comprèn com funciona el futbol europeu.” Potser Ancelotti sí que en sap molt d'això que anomenen futbol d'elit i del complex rerefons d'interessos que traspassen l'esport, i ens podria donar un cop de mà a tots aquells que cada vegada l'entenem menys. I si limitem el tema a la competició espanyola els interrogants es disparen.

Ja fa anys que l'exageració en fitxatges, sous, nombre de partits... ha alimentat les grans lligues sense reflexionar sobre la pesada digestió que podia suposar. Possiblement és un bon reflex de la societat en la qual ens toca viure, insaciable en tants aspectes que ens fa cada vegada més immunes a l'enormitat de les xifres, possiblement perquè cada cop defugen més la mesura humana. Recordo bé quan el Barça va fitxar Maradona o Koeman per més de mil milions de pessetes en la dècada dels vuitanta. Quantitats ja elevadíssimes llavors, però que gairebé trenta anys després han quedat desfasades pel creixement exponencial del futbol d'elit.

Qüestionar les xifres gegantines que mouen els grans clubs de futbol és un debat tan recurrent com estèril, que s'atia cada estiu amb l'obertura del període de fitxatges. En el meu cas, prefereixo traslladar la indignació a la gestió que es fa de la competició. La lògica imposaria que la inversió multimilionària que hi ha darrere propiciés que la lliga fos un exemple d'eficàcia i professionalitat en la seva gestió. Uns factors que s'enfonsen quan a mitjan agost ja s'està de ple en la competició oficial. La raó: poder complir amb un calendari cada vegada més extens i comprimit de partits. Convivim amb una competició sobredimensionada d'equips, molts dels quals destinats a executar un paper de comparses, que allarga el cap de setmana futbolístic des del divendres a la nit fins al dilluns (ahir mateix el Madrid completava la jornada a quarts d'onze de la nit). Una competició d'horaris noctàmbuls que viurà un altre capítol demà, en la tornada de la supercopa, que arrencarà a les onze i acabarà cap a quarts d'una o més enllà. Tot plegat tindria part de solució reduint la quantitat d'equips de primera i segona divisió, molts dels quals amb l'aigua al coll pels deutes. O sigui, posar ordre, una opció que contrasta amb la manera d'actuar dels jerarques de la competició, acostumats a fugir cap endavant posant pedaços als problemes. I, un estiu més, no hi veig símptomes de millora.