La festeta d'ahir a Mònaco serveix per recordar que arriba l'hora de la veritat. El Milan, l'Ajax d'Amsterdam i el Celtic de Glasgow seran els primers rivals a Europa d'un Barça que ja té un títol al sarró però que faria bé d'estudiar exhaustivament la seva realitat actual. És veritat que estem a principis de sessió i que, després de la increïble pretemporada organitzada, els futbolistes encara no estan al cent per cent. El club gira tant al voltant dels números i els diners que sembla que hagi perdut l'ànima i que hagi oblidat l'objecte futbolístic de l'entitat. Entre la gira, Qatar per tot arreu (fins i tot davant dels jugadors que han fet gran aquest club) i els negociets del president pel Brasil traient el cap per la cantonada, esperem que el vestidor pugui fer, un cop més, de paraigua de l'entitat.

Parlem de futbol. La realitat diu que el Barça només ha guanyat dos dels quatre partits oficials que ha jugat, un percentatge discret. A més, el nom propi de l'equip no és ni el de Messi ni el de Neymar. Ni tan sols el de Xavi o Iniesta (ai que ens estem complicant la vida!). El millor jugador del Barça fins ara és Víctor Valdés, el porter salvador en la supercopa i també a Màlaga (0-1), en la lliga. Podríem parlar dels àrbitres i d'altres qüestions que a un servidor li semblen col·laterals, però la gran virtut del Barça de Guardiola, el més guanyador dels que han existit –per si algú no ho recorda o fa esforços per oblidar-ho– va ser evitar les excuses i centrar-se a trobar dues solucions per a cada problema. Tothom parla de la pressió com a gran tret diferencial del Barcelona del Pep, però jo encara en destacaria un de més important: la gran capacitat d'evolució que va tenir aquell equip per superar totes les trampes que li paraven els equips rivals. Malgrat que destruir és sempre més fàcil que construir, el Barça va entrar a la llegenda amb el seu estil.

Gerardo Martino té molta feina. La trajectòria del seu equip no es pot basar en la inèrcia del passat, sinó en la construcció d'un model propi que, esperem, no s'allunyi gaire del que va convertir el club en una referència futbolística mundial. Com a mínim això és el que ha venut ell i també el Barça. Martino ha de fer evolucionar un model que sempre l'ha encantat però que mai ha utilitzat en els seus equips i que, lògicament, té imperfeccions que aprofiten els rivals. El Tata, aprofitant-se de la calma que porta el seu primer títol, ha d'aconseguir connectar Messi i Neymar, retornar la il·lusió i la confiança a algunes peces vitals de tot l'engranatge i, sobretot, trobar solucions en atac perquè la dinàmica dels equips rivals durant la temporada ha quedat exposada en els plantejaments de l'Atlético de Madrid en aquesta supercopa.

Per cert, hem tornat de les vacances i seguim tenint pressa...