La fes­teta d'ahir a Mònaco ser­veix per recor­dar que arriba l'hora de la veri­tat. El Milan, l'Ajax d'Ams­ter­dam i el Cel­tic de Glas­gow seran els pri­mers rivals a Europa d'un Barça que ja té un títol al sarró però que faria bé d'estu­diar exhaus­ti­va­ment la seva rea­li­tat actual. És veri­tat que estem a prin­ci­pis de sessió i que, després de la increïble pre­tem­po­rada orga­nit­zada, els fut­bo­lis­tes encara no estan al cent per cent. El club gira tant al vol­tant dels números i els diners que sem­bla que hagi per­dut l'ànima i que hagi obli­dat l'objecte fut­bolístic de l'enti­tat. Entre la gira, Qatar per tot arreu (fins i tot davant dels juga­dors que han fet gran aquest club) i els nego­ci­ets del pre­si­dent pel Bra­sil tra­ient el cap per la can­to­nada, espe­rem que el ves­ti­dor pugui fer, un cop més, de parai­gua de l'enti­tat.

Par­lem de fut­bol. La rea­li­tat diu que el Barça només ha gua­nyat dos dels qua­tre par­tits ofi­ci­als que ha jugat, un per­cen­tatge dis­cret. A més, el nom propi de l'equip no és ni el de Messi ni el de Ney­mar. Ni tan sols el de Xavi o Ini­esta (ai que ens estem com­pli­cant la vida!). El millor juga­dor del Barça fins ara és Víctor Valdés, el por­ter sal­va­dor en la super­copa i també a Màlaga (0-1), en la lliga. Podríem par­lar dels àrbi­tres i d'altres qüesti­ons que a un ser­vi­dor li sem­blen col·late­rals, però la gran vir­tut del Barça de Guar­di­ola, el més gua­nya­dor dels que han exis­tit –per si algú no ho recorda o fa esforços per obli­dar-ho– va ser evi­tar les excu­ses i cen­trar-se a tro­bar dues solu­ci­ons per a cada pro­blema. Tot­hom parla de la pressió com a gran tret dife­ren­cial del Bar­ce­lona del Pep, però jo encara en des­ta­ca­ria un de més impor­tant: la gran capa­ci­tat d'evo­lució que va tenir aquell equip per superar totes les tram­pes que li para­ven els equips rivals. Mal­grat que des­truir és sem­pre més fàcil que cons­truir, el Barça va entrar a la lle­genda amb el seu estil.

Gerardo Mar­tino té molta feina. La tra­jectòria del seu equip no es pot basar en la inèrcia del pas­sat, sinó en la cons­trucció d'un model propi que, espe­rem, no s'allu­nyi gaire del que va con­ver­tir el club en una referència fut­bolística mun­dial. Com a mínim això és el que ha venut ell i també el Barça. Mar­tino ha de fer evo­lu­ci­o­nar un model que sem­pre l'ha encan­tat però que mai ha uti­lit­zat en els seus equips i que, lògica­ment, té imper­fec­ci­ons que apro­fi­ten els rivals. El Tata, apro­fi­tant-se de la calma que porta el seu pri­mer títol, ha d'acon­se­guir con­nec­tar Messi i Ney­mar, retor­nar la il·lusió i la con­fiança a algu­nes peces vitals de tot l'engra­natge i, sobre­tot, tro­bar solu­ci­ons en atac perquè la dinàmica dels equips rivals durant la tem­po­rada ha que­dat expo­sada en els plan­te­ja­ments de l'Atlético de Madrid en aquesta super­copa.

Per cert, hem tor­nat de les vacan­ces i seguim tenint pressa...