El partit perfecte
El món del futbol s'abasteix de tòpics i frases fetes i, entre les últimes, n'hi ha una que fa tremolar les cames. És la dels rivals del Barça en les hores prèvies quan asseguren, seriosos com catedràtics de física quàntica, que hauran de fer “el partit perfecte” si volen guanyar. O la seva derivada, reservada a clubs de major volada, quan proclamen desig d'afrontar el matx “com una final”. Per molta perfecció que s'exigeixin, hem vist ben pocs equips en els últims cinc anys capaços de rendir al nivell de tan demagògica promesa. En tot cas, al Bayern li va sortir l'eliminatòria rodona i prou, i si hem de recordar exhibicions dels adversaris en els darrers anys, ens sobren dits en una mà per comptar-les. A València, on encara no s'han resignat als anys de disbauxa econòmica i la retallada de talent que ha comportat la factura impagada, ja han proclamat la bajanada demagògica del “partit perfecte”. Ja et daran, perfecció. En tot cas, la definició clàssica d'allò que és sublim queda substituïda per un grapat d'incorreccions, tretes i paranys, sovint justificades en un altre tòpic que clama al cel, aquella filosofada de: “En futbol, hi ha mil maneres de guanyar.” I la immensa majoria, il·legals i/o barroeres, si ens atenim a l'experiència viscuda.
Al Barça només el guanya l'excel·lència suprema o que s'apleguin un conjunt de factors directament imputables als blaugrana. L'estat de forma propi continua essent la millor i gairebé única esperança dels contraris. Si no estan fins, fluixegen i perden de tant en tant. I prou. Avui, a Mestalla, un Djukic força pressionat per la derrota a Cornellà voldrà justificar el perquè de la seva contractació, sobretot després d'haver dit el nom del porc als seus futbolistes quan tot just acabem l'agost. Ai, amb el partit perfecte de València. I no per les hipotètiques qualitats o tripijocs dels locals, sinó per l'enrariment sobtat d'atmosfera que ha comportat la supercopa. Hi ha gent que, parlant de tòpics, s'esplaia ja amb nostàlgia sobre “la bona època”, com si aquest equip hagués tocat sostre i anés al mateix ritme de declivi que la Unió Soviètica. Potser no n'hi ha per tant, però sí que és fàcil advertir que això es convertirà en un cau de raons si l'equip no agafa ben aviat la velocitat habitual de creuer.
Fantàstic que comencin les rotacions per donar protagonisme i responsabilitat a tothom. Ens sembla que és al Barça a qui li cal el partit perfecte ara mateix, no fos cas que augmenti el neguit i s'estengui a tots nivells de l'entitat. Començant setembre, Martino té la resposta. A veure quan trigarà l'home a esborrar aquest sentiment creixent que la bona època ja forma part del passat. Serà exagerat i extrem, però així és el futbol. I aquesta casa, de passada.