Ens cal un obrellaunes, un jugador que lluiti totes les pilotes que volten damunt de l'àrea o que pugui fer de boia per jugar d'esquena quan les defenses es tanquin, com la de l'Atlético o com les que ens disposen i disposaran un munt d'equips, grans i petits.

Més enllà del partit d'ahir contra el València, és evident que el Barça ha de tenir un pla B contra els equips que posen un autobús davant el seu porter. És clar que algú pot pensar que de la mateixa manera que hom creu que, ara per ara, no cal fitxar un central perquè recuperarem Puyol, o que en cas d'alarma queda el mercat d'hivern, el mateix és, com a recurs últim, en el cas d'un davanter. Plantejament, crec, equivocat de dalt a baix.

Anem a la trajectòria d'aquests darrers anys. Si no podem arribar a l'àrea pel munt de defensors, per l'estat del camp, per tenir pressa per jugar directe i hem de penjar pilotes a l'àrea, sempre hem tingut problemes. El joc del Barça és el tiqui-taca, preciós i malabarista, però alhora no té presència de rematadors nats a l'àrea. En l'esquema Cruyff, seguit per Rijkaard, millorat per Pep i inicialment afinat per Tito, sempre s'ha fet ús d'aquest recurs extrem quan les coses no rutllaven. Ara hi tornem a ser. L'exemple de la final entre el Bayern i el Chelsea no podia ser més explícit, així com el Barça va usar en aquesta funció Alexanko, Piqué o qui sigui per fer de bomber quan el foc s'havia d'apagar, ara ha de cercar un davanter veterà que no tanqui la progressió a cap jove. Un davanter amb els genolls pelats a les àrees dels rivals més toscos i durs. Ha de ser llest, murri, que sàpiga que li ha tocat la rifa en ser fitxar pel club i alhora admeti que el seu paper sigui només necessari en casos extrems. Que escalfi banqueta i no pateixi per fer-ho, i alhora que sigui un professional de debò que tingui cura de si mateix. Em vénen al cap un munt de veterans il·lustres. Pla A, perfecte, i pla B per a urgències.