De vegades trobem en l'anàlisi curtterminista una fórmula per sobrevalorar els fets. Així, després de l'accidentat inici de temporada del Barça, amb la sobtada marxa de l'estimat i enyorat Tito Vilanova i l'arribada de l'afable Gerardo Martino i de l'il·lusionant Neymar, s'han fet algunes asseveracions poc rigoroses, a parer meu. Per exemple, s'ha posat de moda destacar que al FC Barcelona li toca afrontar un intens inici de temporada amb els primers cinc partits oficials en quinze dies. Bé, aquesta és una realitat consubstancial al Barça –és el que té ser un equip campió–, que va començar la temporada passada exactament amb el mateix nombre de partits en el mateix nombre de dies. I si bé és cert que la golejada en el primer partit d'enguany contra el Llevant va ser de rècord amb set gols incommensurables, no ho és menys que Tito es va estrenar en la lliga com a entrenador del primer equip amb un cinc a un contra una Real que després va demostrar que era tot un equipàs de Champions.

De l'equip de Tito es va dir llavors que mantenia el punch de Guardiola; del de Tata –perdó per la cacofonia–, que l'ha recuperat, perquè es veu que en algun moment es va perdre tot i els cent punts. I reconec que la primera volta no va ser igual que la segona, però les circumstàncies van ser les que van ser. La qüestió és que la rondinada sobre la falta de pressió de l'equip va arribar en el segon partit contra l'Osasuna, que va haver de solucionar Messi amb aquell un a dos en el darrer minut. Exactament el mateix que va passar amb el zero a un contra el Màlaga que el Barça de Martino va aconseguir en la segona jornada. Respecte a la supercopa d'Espanya, ja ho he comentat i, malgrat que el títol ha anat a parar al museu blaugrana, el Barça de Tata ha estat tan a punt de perdre'l contra l'Atlético de Madrid com el Barça de Vilanova ho va estar de guanyar-lo l'any passat contra el Madrid.

I la paradoxa final és que el cinquè partit d'aquest mimètic i frenètic inici de temporada va ser tot just contra el València, tant el curs passat com aquest, amb el partit que el Barça va guanyar ahir. L'única diferència és que Martino va dirigir ahir l'equip a Mestalla i que Vilanova ho va fer al Camp Nou. Perquè, si bé és veritat que el marcador ahir va ser més gruixut, no ho és menys que la victòria del Barça en els dos partits va ser per la mínima. Ahir, el Barça va haver de suar la samarreta en la segona part per defensar una victòria fruit de l'enèsim hat-trick de Messi, que ja n'ha fet 23, i de la llampeguejant primera mitja hora blaugrana que va ser un successiu cop de fuet contra l'àrea valencianista i va fer que aquest hat-trick de Messi fos el segon més ràpid de la seva carrera. 30 minuts tan brillants que van haver de compensar 60 minuts d'un Barça en què Messi va tenir més oportunitats frustrades per un gran Diego Alves, però que es va veure un xic desbordat i en què Postiga es va convertir en un malson, i només l'actuació de Valdés i algun pal van permetre que no es capgirés el resultat.

El Barça i el València van protagonitzar ahir un partit trepidant, de Premier, que em va recordar aquells que anys enrere oferien els blaugrana i l'Atlético de Madrid, molt lluny de la tosca i garrepa supercopa que, legítimament però malauradament, planteja ara Simeone. La connexió Neymar-Messi és ja un fet, però només a estones. Cal consolidar aquest tàndem ferotge igual que cal millorar el fet que la indiscutible verticalitat adquirida pel Barça de Tata no suposi la torna d'un excés de debilitat defensiva que porti més ensurts del compte. Situació agreujada per l'absència de l'esperat Puyol i per una decisió discutible de no reforçar una línia tan feble i delicada que fa que trompades com la d'ahir de Mascherano provoquin terror.

Sense fer comparacions odioses i sense voler treure cap mèrit a aquest inici de temporada de Tata, cal dir que a hores d'ara encara no hi he sabut veure grans diferències. I si bé és cert que aquest Barça ja ha aconseguit un títol que la temporada passada es va escapar agrament, no ho és menys que ara el tècnic argentí haurà de pedalar per aconseguir, si més no, el títol que sí que es va assolir la temporada passada: una lliga de rècord amb cent punts. Amb l'afegit que el Madrid aquesta temporada no sembla que tingui intenció de despistar-se ni un minut. Si més no, Ancelotti, que demà ja tindrà Bale –i el Madrid cent milions menys–, ja ha aconseguit una cosa que Mou no va poder fer en els seus anys de blanc: guanyar els tres primers partits de lliga consecutius. Això sí que és una diferència!