Va amb el càrrec
Tot el que molesta a Sandro Rosell forma part del càrrec, i després de tres anys de praxi hauria d'estar ben avisat, mentalitzat i, si tant li pesa, resignat. Ser president del FCB comporta una sèrie d'obligacions, entre les quals figuren un munt de maldecaps, poques satisfaccions i la càrrega de ser fiscalitzat i analitzat amb microscopi les 24 hores del dia. També, admetre que la dedicació a la causa blaugrana mai no li serà prou reconeguda ni unànimement acceptada. No és bona política sentir-se ferit i atacat per qui demana explicacions, encara que li puguin semblar estúpides o esbiaixades. Més val canviar d'estratègia i avançar-se als esdeveniments, contestar gairebé abans de ser preguntat i recordar, quasi com frase de capçalera, que la dona del César no només ha de ser honrada, sinó semblar-ho, més encara en els temps que corren, quan qualsevol servidor públic viu sota la síndrome d'una sospita permanent, provocada per la psicosi de corrupció i l'evident voluntat d'alguns d'esquivar la llei en benefici propi. I no es limita a l'exigència de no ficar mà a la caixa, sinó a mantenir una gestió ajustada a criteris ètics i democràtics. En un país normal en situació normal, no caldria ni escriure res d'això, perquè cau pel seu propi pes, és una evidència gairebé de parvulari.
I entre les normes, transparència absoluta, t'agradi o t'empipi. S'ha d'aparèixer periòdicament davant la premsa i buidar el pap. Davant tots els mitjans, no només un d'escollit i sota amenaça de no tornar a obrir la boca per contestar preguntes o temes que l'interessat, subjectivament, dóna per tancats. No li pertoca decidir-ho a ell, i si fos conscient que la presidència crema no buscaria conspiracions allà on no existeixen. És també evident que Rosell no només disposa de bona premsa, sinó de tracte preferencial i excel·lent, de moltes complicitats personals i professionals que res tenen a veure amb les institucionals. Complerta la primera meitat del mandat, el desgast ha estat mínim gràcies, en bona part, a un equip heretat que rutlla com mai i a personatges com ara Guardiola que, per carisma, han representat tots els papers de l'auca, incloses funcions que corresponien al màxim dirigent de l'entitat. No convenen els bàndols ni parlar d'enemics allà on només figura la normal fiscalització, la divergència d'arguments o els plantejaments que no casen amb els criteris de la seva gestió. No n'hi ha, de fantasmes, conxorxes o voluntat d'enderroc. Per no haver-hi, no hi ha ni oposició, que Benedito calla i Laporta continua essent el franctirador prou conegut. Cap raó per sentir-se víctima de res. És el president del Barça i això és el que va amb el càrrec. Molt suau el panorama, si ens posem curosos. Mar gairebé plana per navegar...