Aquest vespre se sabrà a Buenos Aires la seu de la 32a edició dels Jocs Olímpics. La candidatura de Madrid 2020 va aterrar a la capital argentina amb una àmplia representació institucional i alguns dels seus esportistes més llorejats, entre els quals destaquen els catalans Pau Gasol, el banderer de Londres 2012 i representant de l'esport estatal davant dels membres del Comitè Olímpic Internacional, a més de Mireia Belmonte, Ona Carbonell, Jennifer Pareja i Joel González, entre d'altres. A Madrid, en un gran escenari bastit al costat de la Puerta de Alcalá, se seguirà la jornada en directe en un acte en què intervindran diversos artistes i no hi faltaran velles i no tan velles glòries esportives com ara el marxador Jordi Llopart, primer atleta espanyol que va pujar a un podi olímpic, la nedadora de sincronitzada Gemma Mengual o l'exfutbolista terrassenc Albert Luque, campió en els Jocs de Barcelona 92, entre d'altres. Sovint la candidatura madrilenya ha presentat els èxits de l'esport espanyol com un dels seus mèrits per ser l'escollida entre les altres aspirants, en aquest cas Tòquio i Istanbul.

Els triomfs dels esportistes espanyols en algunes disciplines, habitualment amb un gran pes específic dels catalans, no poden amagar, un dia sí i un altre també, alguns dèficits estructurals de l'esport estatal, especialment en aquests temps de crisi. No cal anar gaire lluny per trobar exemples d'algunes d'aquestes mancances. A finals d'agost, poques setmanes després del reeixit mundial de natació de Barcelona, es va disputar el campionat del món en categoria júnior, a Dubai. Hi van competir uns nou-cents nedadors, d'entre catorze i divuit anys, però cap en representació de la federació espanyola. Una dada que de ben segur no s'explicarà avui a Buenos Aires davant dels màxims mandataris de l'esport mundial i que probablement hauria de fer envermellir els dirigents espanyols. Precisament, la primera edició d'aquests mundials es van disputar el 2006 a Rio de Janeiro i van consagrar una jove Mireia Belmonte, que va assolir el títol en els 400 m lliure i els 400 m estils. En la tercera edició, que va tenir lloc a Lima el 2011, va destacar la magnífica generació del 1994 formada per Marina Garcia, Judit Ignacio i Clàudia Dasca. Aquest cop els nedadors júniors espanyols i catalans s'han hagut de quedar a casa i han perdut una gran oportunitat de foguejar-se internacionalment amb vista a les pròximes cites olímpiques, ja sigui Rio de Janeiro 2016 i qui sap si Madrid 2020. En l'elecció de Buenos Aires tampoc no hi han convidat la terrassenca Natàlia Garcia Timofeeva, que dissabte va aterrar de Kíev provinent del mundial de gimnàstica rítmica. Com en l'europeu de Viena i en d'altres proves de la copa del món, la gimnasta catalana, que competeix en representació de la federació espanyola, s'ha hagut de pagar de la seva butxaca la participació en la màxima cita internacional. I encara bo del patrocini del seu oncle rus –propietari d'una empresa de distribució d'alimentació a Dubai– perquè, si no, potser ja hauria dit adéu, amb només 18 anys, al somni de competir en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Es podrien posar molts més exemples d'aquestes mancances, per no parlar de la tèbia persecució en la lluita contra el dopatge fins fa quatre dies, reconeguda internacionalment. En aquest punt, però, l'esport turc tampoc seria el més indicat per donar lliçons. En tot cas, els 98 membres del COI emetran aquesta tarda el seu veredicte. El que més d'un català signaria ara mateix seria que atorguessin els Jocs a Madrid i que els Àlex Fàbregas, Roser Tarragó i companyia, per citar alguns noms, poguessin competir el 2020 en representació de Catalunya.