“Madrid, Madrid, Madrid”, diu la lletra; fa esment a un fatxenda chulapón que mira per damunt la resta dels mortals tot i ser un personatge gens recomanable per a la resta dels pobres madrilenys. I aquesta és una de les raons del fracàs en no ser escollida com a ciutat olímpica pel 2020. I n'hi ha més.

No es pot anar pel món fregant-se les mans com Pilat davant les greus acusacions de dopatge que presumptament esquitxa ciclisme i atletisme, i encara menys davant del fet que un dels jutges va demanar, arran de les acusacions amb nom i cognoms de presumptes responsables, que s'havien de destruir les proves. I quan hom ha trobat culpables, que el càstig hagi estat una burla.

El tema econòmic no s'ha de descartar com un altre element a tenir en compte. Espanya no garanteix res de segur, té un dels nivells més alts d'atur d'Europa i l'administració paga molt per damunt del termini de temps que marca la llei.

Els esportistes s'han equivocat de ple. La pregunta més insidiosa va ser letal. Com s'enfrontava Espanya al dopatge, van demanar al responsable olímpic espanyol del tema. La resposta a partir d'afirmacions emfàtiques serveixen per als quatre incauts que encara creuen en un ranci sentit imperial patri, però per a la resta del món això és fum. I el fum intoxica.

Espanya nega el dret al diàleg; l'Estat que fa això no és garantia de res, i al costat de Tòquio no hi ha color. I si fins i tot Istanbul li passa la mà per la cara, vol dir que tenien apamada la candidatura de Madrid de forma absoluta.

Li han fallat els garants. Rogge és un dirigent fet a l'ombra de Samaranch, però ara aquest és un referent que només se'l pot elogiar per l'ajut a l'elecció de Barcelona 1992. Per a la resta queda el record de no fa tants anys fent la salutació feixista encara l'any 1974 (!), i és una figura que no vol assumir ningú. I menys el món olímpic.