Els catalans som desagraïts! Com s'explica, si no, el somriure sorneguer, l'ovació espontània, l'esclat d'alegria (com si d'un gol del Barça es tractés) que es va produir a tantes llars catalanes quan Jacques Rogge pronunciava la paraula Istanbul i desfeia a favor de l'antiga Constantinoble un empat, certament grotesc, que certificava una derrota escandalosa? Com es pot ser tan injust amb allò i amb aquells que ens han tractat –i tracten– tan rebé des de fa 300 anys? Però és que, a més, som uns insensibles despietats: com es pot fer befa i no sentir comprensió cristiana veient com Ana Botella es disfressava de Mrs. Bottle desbocada i s'atrevia a fer gala d'un idioma que no domina, davant de tota la premsa internacional? Així no es pot anar pel món... Ni els 2,13 metres de tot un pivot dels Lakers no van poder dissimular la ferum que desprenia tot el tinglado.

L'alcalde Trias la va clavar l'endemà del trist episodi, quan va dir que se sentia “decebut” (molt decebut se'l veia, i tant que sí) perquè Madrid no pogués tastar el sabor a nèctar de déus que significa ser seu d'uns Jocs, i reconeixia que el resultat beneficiava les possibilitats de la candidatura de Barcelona-Pirineu per als Jocs d'hivern del 2022. En definitiva: si Madrid perd, Barcelona guanya. És l'ordre natural de les coses.

El fracàs ha estat senzillament galàctic. I ara què? Ho deixaran córrer d'una punyetera vegada? Quants milions d'euros més es dilapidaran en aquest monumental truño de candidatura perdedora? Uns milions que paguem entre tots; convé matisar-ho. A banda d'una excusa meravellosa per endreçar urbanísticament i infraestructuralment la ciutat, els Jocs són una oportunitat perquè poca gent faci molta pasta i la il·lusió col·lectiva per a molta gent de viure una experiència inoblidable; i també pot ser una cortina de fum gegantina que va de primera a qualsevol govern que necessiti amagar les vergonyes. I d'això últim, n'hi havia, i molt, en aquesta candidatura madrilenya. La derrota en el primer tall va ser un directe del COI a la mandíbula de l'spanish style; amb la humiliació afegida i explícita d'haver de sentir, de boca d'una dels seus membres, Nawal el Moutawakel, una reflexió alliçonadora: “Creiem que Espanya ha d'invertir els seus recursos econòmics en matèries més importants que els Jocs.”

Au va, senyors! Cap a caseta –amb la cua entre cames–, que el horno no está para bollos i aquí no hi pinten res! Aquest va ser el missatge del COI. En una mostra de sensatesa, la candidatura de Roma havia decidit retirar-se un any abans, conscient que la situació de l'economia aconsellava esperar temps millors. Madrid no ho va fer i va obtenir, a canvi, el ridícul merescut.

Si finalment això de Barcelona-Pirineu fructifica (que tampoc està tan clara la jugada), jo dels impulsors em conformaria que des del COE es limitessin a no posar pals a les rodes i –sisplau- sense fer res ni obrir la boca–. I, sobretot, al seu president Alejandro Blanco: ordre de no acostar-se a menys de 500 km a la rodona! “Jamás seremos vencidos”, va declarar l'home la mateixa nit del naufragi. Saionara, baby.