El problema el tindran els esportistes. Així ho assenyalen alguns experts que veuen que la desfeta olímpica de Madrid no ajudarà gens ni mica ni els esportistes ni les federacions siguin d'on siguin. Expliquen que tot anava lligat a la concessió dels Jocs del 2020 per recuperar econòmicament la majoria de federacions que estan ara mateix sota mínims i amb l'aigua al coll. Havien de ser, o eren, la gran excusa per trobar recursos i alhora donar suport a l'esport d'elit per afrontar les competicions internacionals amb garanties i permetre recursos per treballar amb l'esport de formació. Sense aquesta feina en l'esport de base ja ens podem anar oblidant de les estrelles. La planificació esportiva es veu que necessita sempre una pastanaga per convèncer els polítics que han d'obrir l'aixeta, també en temps de crisi, per enfortir l'esport i animar la seva practica des de tots els àmbits. Ara l'argument dels Jocs Olímpics de Madrid pel 2020 ha quedat en un no-res. I més d'un no ho ha paït gens bé, criticant l'organisme que els havia de concedir l'organització dels Jocs. Els fan culpables de tots els mals. No valen les sorpreses.

El COI sempre es mou igual. Les ciutats candidates i els seus promotors accepten i saben les normes d'elecció dels Jocs i es queixen segons quin és el resultat final. Saben que els seus membres no representen cap país malgrat les llistes que apareixen en els mitjans de comunicació ignorant el funcionament intern. Es representen ells mateixos. I no han de respondre davant de ningú. Si la decisió del COI no els és favorable apareixen les crítiques. Si és al contrari, no cal dir ni piu. Segur. Han pres una sàvia decisió.

En la sessió de Buenos Aires, en les votacions anteriors en què també va participar Madrid com a candidata, i fa gairebé trenta anys, el dia que van triar Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics del 1992, els membres del COI segur que han actuat igual. Imprevisibles malgrat les trobades i les bones paraules que ben segur han tingut aquests últims mesos amb tots els representants de les ciutats candidates. A Madrid li ha faltat discurs. Li ha sobrat pensar que ho tenia tot fet. Ha fallat en molts aspectes i no ha sabut superar les ciutats adversàries contraposant el seu propi projecte on tenia feina a mig fer. Algunes instal·lacions esportives incloses en el dossier olímpic de la seva candidatura estan aturades i difícilment trobaran el finançament necessari per acabar-les. Els ha faltat, diuen, contundència per renegar del dopatge. I temo que s'han trobat també amb una diferència clara i notable, l'absència de Joan Antoni Samaranch que presidia el COI i exercia una ascendència en molts dels seus membres que li reconeixien capacitat de lideratge i una gran autoritat en el moviment olímpic. Madrid tampoc no ha tingut això. Ja no ho tindrà.

Les conseqüències de tot plegat incidiran en els esportistes i en els esports que participen del calendari olímpic cada quatre anys i que necessiten un suport i una planificació consistent. De rebot, les federacions necessiten mitjans i els clubs no poden afeblir-se en la feina del dia a dia. Són la base de tot. Sense els clubs i la seva activitat no hi ha Jocs. Per més aspiracions que es tinguin d'organitzar uns Jocs Olímpics no s'han d'oblidar dels esportistes. Sense ells, segur que no hi ha Jocs. Ni ciutats candidates. Ni COI. Res.