Ni un pas enrere... en la vida i en el futbol. La Via Catalana ha deixat les coses clares per a tots aquells que volen que Catalunya sigui el proper estat d'Europa i, també, per als que esperen no veure-ho mai. No hi ha cap revolució en la història que decididament impulsada per la voluntat del poble hagi quedat en no res. És veritat que quasi sempre el lideratge dels polítics ajuda a accelerar el procés, però no hi ha res com la força de la ciutadania per arribar al final del trajecte. I, ja en aquest punt, permeteu-me que em posi de genolls, en posició de reverència múltiple i que, completament entregat, agraeixi a Carme Forcadell i a tota l'Assemblea Nacional la seva feina. Això és lideratge, lideratge positiu, sumar al voltant d'una idea sobradament explicada al voltant de la qual qui vulgui s'hi pot afegir. I qui no, no. Catalunya pensa de moltes maneres i una ofereix espai per a l'independentisme. Que la resta d'opcions (o algunes) mirin de desprestigiar la contundent posada en escena de dimecres agafant-se a la idea que més de cinc milions de persones no van participar en la Via podria acreditar els sobiranistes catalans a estar pendents de quants espanyolistes surten a manifestar-se el proper 12 d'octubre, fer la resta i sentenciar que més de sis milions de catalans són independentistes. Seria un error, oi? Cal mirar cap endavant i prescindir dels que viuen veient fantasmes, caminar i fer, sobretot fer, sense por, confiats en el discurs propi, debatent-lo i millorant-lo, i tornar a fer, sense aturar-se, mirant de convèncer amb transparència aquells que encara es poden sumar a la idea. Aquesta és l'autèntica via catalana cap a l'estat propi, recte i directe.

Com dèiem, ni un pas enrere. Sentíem Sandro Rosell a TV3 en la direcció contrària: gent que li busca les pessigolles i li treu històries del seu passat, exentrenadors que fugen d'ell i d'altres que qüestionen la seva honorabilitat, exjugadors que lamenten certs comportaments contractuals, periodisme crític des de Catalunya (increïble!), Espanya i el Brasil, informacions sobre tractes de favor i regals a expresidents de federació i familiars, espionatge, xantatge, piulades dient que no l'estimen... Culpables per tot arreu, confabulacions totes interessades, evidentment, de persones que no són tan maques com els Boixos Nois.

El poc esperit crític va tombar la candidatura de Madrid 2020 i, també, tants i tants somnis de milions de catalans que van haver de passar per la pedra en tants i tants moments de la història per culpa de promeses a canvi de caramels. No és el camí. Així no anirem enlloc. Els temps dels plors ja han passat. Hem de fer via. Tenim més pressa que mai....