L'Espanyol ha iniciat el campionat de lliga amb pas ferm. Els dubtes sobre la plantilla lolow cost construïda pel director esportiu, Òscar Perarnau, s'han esvaït gràcies a la força que donen els resultats i l'hermetisme tàctic dels deixebles d'Aguirre. L'afició blanc-i-blava és molt donada a viure amb el vertigen incrustat a l'ànima. No és per a menys. Les darreres temporades han estat una medecina per alimentar les pors i els dubtes. Els sotracs emocionals han estat a l'ordre el dia amb unes voltes fantàstiques conjugades amb d'altres de magnituds catastròfiques. Ara tot indica que la simptomatologia dels darrers anys es pot tombar com una truita en el sentit més positiu. Molts són els factors que conviden a un optimisme relatiu. El primer és la depreciació de la lliga. L'Espanyol no és candidat a la lliga, això està reservat al binomi Barça-Madrid. Més enllà d'aquesta bicefàlia hi ha un grup ampli d'equips, potser amb l'excepció de l'Atlético de Madrid, que estan capacitats tant per anar a Europa com per acabar sepultats a la zona mitjana o de descens. Aquest còctel és el que pot propulsar l'Espanyol a una temporada històrica en resultats. Javier Aguirre és un gran psicòleg. Possiblement aquesta és la seva gran virtut com a agitador de grups. És un gat vell i, de totes les maneres possibles, ha anat alimentant l'ego competitiu dels seus deixebles. De retruc, El Vasco també s'hi juga molt en el terreny personal. El preparador mexicà va haver de sentir massa sovint les crítiques que li queien quan estava renovant el seu contracte per un any més com a blanc-i-blau. L'etiqueta de no ser un entrenador de projecte no va agradar gens a un tècnic que sembla que no controli l'entorn mediàtic però que devora cada matí tots els diaris. Aguirre vol repetir aquella fantàstica segona temporada amb l'Osasuna, en què va fer un quart lloc que va permetre al conjunt navarrès jugar la prèvia de la Champions, i això que l'anterior curs a El Sadar va acabar de la mateixa manera que amb l'Espanyol: sense guanyar cap dels últims sis partits de lliga.

En les sinergies positives que té l'Espanyol es troba el grup en si mateix. Aquest punt és la clau de volta de tot plegat. Un equip jove, amb molta fam per triomfar, condimentat amb algun veterà i carregat d'una gran sintonia grupal. El bon ambient és essencial per a un equip com el blanc-i-blau. Altres vestidors, amb qualitat i recursos múltiples a dojo, es poden permetre el luxe de tenir mala maror, però a Cornellà això seria un punt d'ancoratge letal. El bon ambient va ser la clau de la revifada de l'any passat i, enguany, pot ser el salt qualitatiu per sobresortir en la taula de classificació.

Ara el premi de ser l'equip revelació d'aquesta lliga està a l'abast. Caldrà lluitar-lo jornada a jornada, punt a punt, i sense caure en els vicis del conformisme passat. Una primera volta d'excel·lent no pot servir d'aixopluc per badar durant el segon tram de temporada. L'afició blanc-i-blava es mereix una alegria majúscula i crec que enguany els obrers metal·lúrgics d'Aguirre no els fallaran. L'estil d'acer d'aquest Espanyol potser no és vistós però sí que és efectiu. El primer tast de la temporada ha deixat un bon gust a la boca i ara toca corroborar les bones sensacions amb la convicció que no serà tot fruit d'una nit d'estiu. La via blanc-i-blava s'ha obert i ens ha de portar a Europa.