La desfeta de Madrid en el tercer intent consecutiu per aconseguir ser seu d'uns Jocs Olímpics ha destapat la caixa dels trons contra el Comitè Olímpic Internacional (COI). L'organisme i els seus membres en particular són insultats i menyspreats per no haver donat a Madrid, i a Espanya, és clar, els Jocs Olímpics del 2020 com abans tampoc els havien donat els del 2012 o el 2016. A les portades dels diaris de Madrid, esportius i d'informació general, hem pogut llegir titulars com ara “Tongo olímpico”, “Palo olímpico”, “Madrid tiene sentido, el COI no lo tiene” o “Traicionados por el COI”.

L'orgull espanyol ferit posa en dubte la legitimitat dels membres del COI per fer el que fan i decidir el que decideixen i el sistema d'elecció, que qualifiquen de fosc i demanen que les votacions es facin a mà alçada, perquè no puguin fer tripijocs. Després de la derrota, un diari va acusar França de la derrota de Madrid –al COI hi ha tres francesos, el mateix nombre que d'espanyols–. Hi ha coses que no canviaran mai.

Benvinguts al món real, amics espanyols. Ja era hora que descobríssiu que els Reis són els pares i que els membres del COI són persones, amb tot el que de bo i de dolent tenim. També era hora de descobrir que el COI és un organisme privat, al qual vosaltres mateixos heu atorgat una aurèola quasi celestial –per obra i gràcia de la llarga presidència de Joan Antoni Samaranch– que no es mereix de cap de les maneres. Quasi la meitat dels membres del COI que dissabte passat van dir no a Madrid van entrar a l'organisme olímpic sota la presidència de Samaranch. El sistema d'elecció, amb precandidates i una llista final de candidates, amb uns informes tècnics d'una comissió d'avaluació i unes votacions secretes es va establir després que el 1999 esclatés l'escàndol de corrupció en l'elecció de Salt Lake City, l'any 1995, com a seu dels Jocs d'hivern del 2002. Aquests canvis van ser una de les moltes reformes que el COI va haver de fer, més per obligació que no pas per devoció. I qui les va dirigir? Joan Antoni Samaranch. Tot el que ara blasmen, doncs, ho va parir el seu enyorat Samaranch.

Tenen raó des de Madrid quan diuen que els membres del COI es mouen per interessos molt particulars. És difícil que ho reconeguin, però hi ha alguns exemples. El 12 de juliol del 2001, el dia que es va triar Pequín com a seu dels Jocs del 2008, un membre del COI, que acabava d'aterrar a l'organisme, va pecar d'innocent i va afirmar, referint-se a si tots els membres del COI de la seva nacionalitat votarien el mateix: “No hi ha disciplina de vot entre nosaltres. Cadascú és lliure de votar el que vulgui, però és clar que no interessa que surti una determinada ciutat.” Les paraules són de Manel Estiarte i la “determinada ciutat” era París per deixar així via lliure a una ciutat europea –Madrid– per a l'elecció del 2012. Teniu raó, amics espanyols. Els membres del COI voten pels seus interessos. Benvinguts.