Deixem passar de llarg els debats que paguen la pena i podrien enriquir el vessant teòric i intel·lectual del barcelonisme. Dies enrere, Javier Mascherano, aquest noi tan articulat i sempre digne d'escoltar, parlava del sentiment autodestructiu de l'afició blaugrana, incapaç, deia, de valorar la lliga dels 100 punts i capficada, en canvi, amb el 0-7 contra el Bayern. Sorprèn que un home tan reflexiu triés aquest inexacte qualificatiu. El Barça, autodestructiu? Ni de bon tros, ans al contrari. Pots penjar-li la llufa d'excessiu, d'utòpicament perfeccionista, de l'eterna i constant obligació de guanyar-ho tot, de viure sota l'observació obsessiva, però aquesta panòplia de conceptes de divers significat no comporta gaire de suïcida.

Si els jugadors i els aficionats coneguessin un xic millor la història, convindrien que l'entitat ha viscut aquest neguit d'excel·lir des que va adoptar la seva peculiar idiosincràsia, manera de fer i sentit, representació de tantes i tantes coses que no caben en un simple terreny de joc. O sigui, des que Gamper el va fundar com a expressió esportiva de l'anhel d'un poble massa acostumat, que no resignat, a les derrotes de qualsevol tipus. Abans de complir els primers vint anys, el Barcelona ja era conegut i interpretat com la projecció catalana als camps i, des d'aleshores, res no ha canviat en aquest bàsic senyal d'identitat. En tot cas, el temps no ha fet res més que confirmar l'essència, sintetitzable en aquella encertada frase de l'himne “mai ningú no ens podrà tòrcer”.

Girem la truita per buscar el cantó positiu: el Barça és una sublim expressió de democràcia viva i constant, en què milers i milers de veus expressen cada dia el seu sentiment, amor i passió per aquesta beneïda dèria col·lectiva. No hi ha, doncs, exemple més viu de diversitat, del desig d'anar sempre més lluny. Durant massa anys la victòria no va passar d'anhel, i ara que ens hem convertit en habituals de l'èxit, només ha canviat el grau de reconeixement assolit i els nivells de felicitat al qual s'han acostumat les noves generacions de seguidors, dels que voldrem conèixer la reacció emocional si algun dia tornen els temps de sequera, convençuts que no sempre cauran esplèndides collites de títols. Autodestructius? De cap de les maneres, l'etiqueta no val. Si el barcelonisme ho fos, s'hauria quedat pel camí fa molt, molt de temps, com tants d'altres. Mascherano hauria pogut qualificar la massa social d'exagerada, d'irreal en les seves aspiracions, però hauria de saber, ell i tots plegats, que això de guanyar per sistema és somni de gent que no es vol acostumar-se a perdre, simplement, que fa 113 anys que estan convençuts que el seu paper a la vida és treballar i perseverar per sentir-se vencedor. I no només en el futbol.