Opinió

Quan els esportistes no són rendibles

Hi ha una concepció de l'esport que no veu més enllà dels rèdits a curt termini

La periodista Gemma Nierga plorava el dilluns des de la cadena SER la desfeta de la candidatura olímpica de Madrid. Parlava amb Maite Zúñiga, exatleta olímpica, actualment tècnica de la Federació Espanyola d'Atletisme, sobre el desastre que suposaria per als esportistes espanyols la nominació de Tòquio 2020. Pintaven un panorama desolador, amb esportistes joves que haurien d'abandonar la preparació per falta de recursos econòmics. En ple drama, va entrar en antena un nou convidat per valorar les conseqüències de la garrotada de Buenos Aires: l'exbase del Real Madrid i de la selecció espanyola de bàsquet, medallista olímpic, Juan Antonio Corbalán. Ara pla, vaig pensar, ple de prejudicis. Però, per gran sorpresa meva, vaig sentir les primeres reflexions sensates des de Madrid. Eren valentes pel moment en què les deia –l'endemà del desastre– i d'una gran càrrega de profunditat. Era el dia que la premsa espanyola, tota, esportiva i general, va obrir totes les portades blasmant i insultant els membres del COI. La màxima autocrítica davant de la tercera pífia consecutiva era que no lligava el que els deien els membres de l'assemblea olímpica amb els vots que van acabar rebent. O sigui, zero. En aquest context, doncs, i abans que l'alcaldessa Ana Botella anunciés que, de moment, s'ha acabat l'aventura olímpica madrilenya, el també madrileny Corbalán va dir que els esportistes han d'entendre l'esport com una part de la seva formació integral, i que la societat l'ha de percebre com un fenomen que no s'acaba quan els esportistes deixen de ser rendibles des d'un punt de vista econòmic, social i polític. S'ha de reconèixer, d'entrada, el valor de l'exjugador del Madrid, pel fet de dir-ho en un mitjà de màxima audiència estatal i en el moment en què la virulència mesetària contra el moviment olímpic estava en el punt més àlgid.

Aquesta afirmació aparentment tan senzilla, és d'una profunditat que difícilment es pot entendre des d'una concepció de nou encuny de l'esport, que no sap veure més enllà de l'espectacle i els rèdits econòmics, polítics i socials que se'n poden treure a curt termini. Com que les paraules de Corbalán han estat un oasi en el desert, m'han fet pensar que potser seria una bona idea enviar els màxims responsables de l'esport espanyol, i els de l'excandidatura madrilenya, el llibre Més enllà de l'espectacle mediàtic. Una reflexió sobre les potencialitats humanístiques de l'esport, de la col·lecció Observatori dels Valors, d'Editorial Barcino. És un documentat i amè treball de Guillem Turró (Castelló d'Empúries, 1972), doctor en Pedagogia, i Conrad Vilanou (Barcelona, 1953), catedràtic del departament de teoria i història de l'educació de la Universitat de Barcelona, en què es reivindica l'esport com “una pràctica socialment valuosa i enriquidora, com un àmbit de realització humana i personal, com una realitat educativament imprescindible”. O potser ja és massa tard?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)