Ens ensenyen una imatge de les graderies del Camp Nou i hi veiem molt de groc. Hi fa el contrast, òbviament, perquè les samarretes blaugrana solen quedar més apagades, i més encara si coincideixen amb els colors dels seients. Però és un senyal més de la magnífica acceptació que han tingut les noves samarretes suplents del Barça. A la Via Catalana, les samarretes dissenyades per l'ANC van triomfar, però a cada tram se'n podien comptar algunes d'aquestes de quatre barres tacades per Qatar Airways. Veus el senyor gran a qui no hauries imaginat mai vestit amb una samarreta de futbol lluint amb orgull la de la senyera. Veus aquella mare amb dos nens vestits de dalt a baix del Barça, no només acompanyant-los sinó afegint-s'hi. Amb texans, això sí. Veus la colla d'adolescents que, si abans es retreien “tu no portes el model nou” o “la teva no és l'autèntica”, ara deuen estar pendents de si tots tenen la de la senyera.

Hem tardat anys i panys a veure les quatre barres en una samarreta del Barça. I això que, sobretot els últims anys, guiats per les lleis del màrqueting, s'han arribat a veure models i combinacions ben estranyes de colors. Vull pensar que l'aposta per la senyera s'havia com a mínim plantejat en moltes altres juntes. El fet és que, per una cosa o per l'altra, s'acaba descartant. Algú parlava de no ferir susceptibilitats entre els aficionats culers de la resta de l'Estat, raó que no he acabat d'entendre mai. Hi ha un altre argument –defensat també per gent catalanista– que lamenta la identificació excessiva que es fa entre el Barça i Catalunya, i que una samarreta amb la senyera no faria més que accentuar-la. No dic pas que no passi, però amb un club cada cop més reconegut universalment i amb la necessitat que tenim els catalans de fer arribar arreu la nostra voluntat –per més entrebancs i amenaces que ens posin–, tampoc hi veig cap mena de problema. Tot al contrari.

L'èxit de la samarreta de la senyera –i aquí, a part del sentiment o de la il·lusió que ens provoqui, hi hem d'incloure per força el volum de vendes– ha empès el Barça a mantenir-la fixa les pròximes temporades, ja sigui com a segona o com a tercera samarreta. Almenys fins que duri el mandat de Sandro Rosell, segons va explicar el mateix president en una entrevista a Televisió de Catalunya. S'ha tardat molt, massa, però aplaudim ara que s'ha fet el pas, que ha funcionat i que té propòsit de continuïtat. Ni que sigui perquè comercialment té encara més marge de creixement que qualsevol altre disseny.

Tots sabem que el Barça no ha inventat res apostant per les quatre barres a la indumentària esportiva. El Sant Andreu ja va començar a jugar amb la samarreta de la senyera quan es va fundar, el 1909. Un orgull, sí senyor. El Manlleu també hi juga des dels seus orígens. I hi ha uns quants clubs més, com el Vilafranca o el Tordera. El Barça s'hi ha afegit tard, però benvingut sigui. I com a mínim ha decidit donar-hi continuïtat, cosa que no pot dir, per exemple, el Girona. Després d'apostar per la senyera com a suplent de la blanc-i-vermella, i malgrat la bona acceptació que va tenir entre els seus aficionats, el club gironí ha decidit oblidar-se'n i acceptar dos models, blau i verd, que ja tenia al seu catàleg una marca malaguenya (Kedeké) sense cap experiència en el futbol professional. Una decisió que costa d'entendre. Una altra.