El Barça, des de fa alguns mesos, és com un edifici imponent al qual estan removent els fonaments. Tremola. I a vegades fins i tot trontolla. Tito Vilanova va intentar desencadenar el talent del seu equip, però li van quedar molts serrells per lligar, i Tata Martino tot just s'hi acaba de posar. Guanyar la supercopa i sumar els dotze punts possibles en la lliga és un balanç impecable, però la fórmula, sobretot a València i contra el Sevilla, és aventurera amb tendències suïcides. Perquè la distància entre sumar sis punts o no sumar-ne cap va ser massa curta. Comprar espais, velocitat i verticalitat està bé sempre que el preu no sigui excessiu, i aquí la moneda de canvi és el control del joc, una eina bàsica en la construcció del millor Barça de la història.

Quan Xavi i companyia tenen el control, ataquen i defensen amb la pilota, les seves armes prevalen i el rival ho té molt difícil. Quan el perden, el talent cedeix terreny al físic, Xavi i Iniesta perden protagonisme, Busquets sembla molt sol, la defensa va molt estressada (o directament fa aigües) i tot l'equip es desgasta més. En l'intercanvi de cops, l'equip més dèbil creix. En el fons, és la mateixa vella història de la manta curta que no pot tapar el cap sense destapar els peus. Qüestió d'equilibris.

El rival aprèn a sobreviure sota el control del Barça i el Barça busca alternatives abans relegades. Atacs més ràpids, més verticalitat, menys pausa, un punt de descontrol. El problema és la dosi, controlar el descontrol. Contra el Sevilla, l'1-0 va ser un exemple admirable de com viure en camp contrari fins a desbordar el rival, però el gol el va centrar un lateral i el va rematar l'altre lateral, tots dos en els últims 15 metres de camp. Un mal símptoma d'equilibri.

Després de quatre anys esclavitzant rivals, el Barça de Guardiola necessitava un reset, però centrar-lo a renovar el repertori és enganyar-se, perquè el més important era i continua sent regenerar virtuts perdudes amb els anys d'exigència i èxits.