Jugant amb foc

El Barça, des de fa alguns mesos, és com un edi­fici impo­nent al qual estan remo­vent els fona­ments. Tre­mola. I a vega­des fins i tot tron­to­lla. Tito Vila­nova va inten­tar des­en­ca­de­nar el talent del seu equip, però li van que­dar molts ser­rells per lli­gar, i Tata Mar­tino tot just s'hi acaba de posar. Gua­nyar la super­copa i sumar els dotze punts pos­si­bles en la lliga és un balanç impe­ca­ble, però la fórmula, sobre­tot a València i con­tra el Sevi­lla, és aven­tu­rera amb tendències suïcides. Perquè la distància entre sumar sis punts o no sumar-ne cap va ser massa curta. Com­prar espais, velo­ci­tat i ver­ti­ca­li­tat està bé sem­pre que el preu no sigui exces­siu, i aquí la moneda de canvi és el con­trol del joc, una eina bàsica en la cons­trucció del millor Barça de la història.

Quan Xavi i com­pa­nyia tenen el con­trol, ata­quen i defen­sen amb la pilota, les seves armes pre­va­len i el rival ho té molt difícil. Quan el per­den, el talent cedeix ter­reny al físic, Xavi i Ini­esta per­den pro­ta­go­nisme, Bus­quets sem­bla molt sol, la defensa va molt estres­sada (o direc­ta­ment fa aigües) i tot l'equip es des­gasta més. En l'inter­canvi de cops, l'equip més dèbil creix. En el fons, és la mateixa vella història de la manta curta que no pot tapar el cap sense des­ta­par els peus. Qüestió d'equi­li­bris.

El rival aprèn a sobre­viure sota el con­trol del Barça i el Barça busca alter­na­ti­ves abans rele­ga­des. Atacs més ràpids, més ver­ti­ca­li­tat, menys pausa, un punt de des­con­trol. El pro­blema és la dosi, con­tro­lar el des­con­trol. Con­tra el Sevi­lla, l'1-0 va ser un exem­ple admi­ra­ble de com viure en camp con­trari fins a des­bor­dar el rival, però el gol el va cen­trar un late­ral i el va rema­tar l'altre late­ral, tots dos en els últims 15 metres de camp. Un mal símptoma d'equi­li­bri.

Després de qua­tre anys escla­vit­zant rivals, el Barça de Guar­di­ola neces­si­tava un reset, però cen­trar-lo a reno­var el reper­tori és enga­nyar-se, perquè el més impor­tant era i con­ti­nua sent rege­ne­rar vir­tuts per­du­des amb els anys d'exigència i èxits.