El Sevilla empata en el minut 90 aprofitant un marcatge zonal a l'home en què no ens hem tocat gaire per no violentar el personal. La reacció és visceral. Baixen tots els sants i vesteixo un llistat d'improperis que van de Samitier, que tampoc defensava les jugades a pilota parada, a la panxa de vermut dominical de Martino. I, és clar, després del clàssic rebot del tovalló en què alimento les suspicàcies envers el posat estoic del nou entrenador, pontifico, amb el to del culer neuròtic traumatitzat pel complex de Steaua, que en aquests detalls es perden les lligues i que ja ens podem preparar, perquè iniciem una travessia pel desert que faran bons els anys de Gaspart. En definitiva, tenim una plantilla que no pot competir en els partits en què es decideixen els títols i, ben pensat, etzibo mentre certifico de reüll que avui la meva dona tampoc està per feina, millor que ens fotin fora aviat i així evitem remolcar el nostre declivi per paratges bavaresos. Però en el futbol, com a la vida, un segon és suficient per fer girar la roda de nou, i just aquell instant en què anava a trucar a ma mare per preguntar-li si realment era fill seu, l'Alexis, el jugador amb més autoestima de l'hemisferi sud (al nord hi ha l'Ibrahimovic), marca el 3 a 2 a ritme d'una botzina en agonia. Recullo els tovallons. Petonejo la dona, un amic, i surto fora per abraçar el gat que esvalota el veïnat en època de zel. Aquest any, sí. Tenim un equip amb temperament que, a pesar d'arribar exhaust pels compromisos internacionals, ha competit a cegues sense perdre la fe en la seva essència. Tot s'ha de dir, aquests partits no els guanyàvem ni en l'època daurada de Guardiola! Sedueixo la meva dona i li ho explico. La pausa d'aquest entrenador es transmuta en els jugadors en forma de perseverança, i mira, què vols que et digui, firmo trobar-me el Bayern a vuitens, perquè, ja se sap, els equips forts, com més aviat els fotem al carrer, millor. Per primera vegada en mesos, em sento valent i atractiu. Esguardo de reüll el panorama. Jo posaré el 4 a 2 amb una jugada iniciada pel porter. Ho portem a la sang: som uns guanyadors.