La lliga de primera divisió viurà a partir de demà un fet inèdit en els seus 85 anys d'història. Amb dos caps de setmana que s'obriran divendres i es tancaran dilluns, i una jornada intersetmanal estesa de dimarts a dijous vinents, s'enllaçaran sense interrupció deu dies seguits sense que en cap hi falti, com a mínim, un partit de lliga. Per si la dispersió fos poca, els 30 partits que conformaran les tres jornades es jugaran en 26 horaris diferents, duent així a un extrem difícilment superable l'extinció del concepte de jornada associat a una certa simultaneïtat de partits. Els defensors d'aquest model d'horaris no solapats que s'ha instal·lat en la lliga diuen a ulls clucs que és el que imposa la modernitat en forma de manament de la televisió. El raonament, però, es desmunta aviat, i no des de la nostàlgia dels carrusels de ràdio, les travesses que comprimien somnis en dues hores o el marcador simultani que et posava al cas del que passava a altres camps mentre eres al del teu equip, sinó contrastant-ho amb la lliga de campions, que distribueix les jornades en dos dies però protegeix l'horari unificat. Si el “qui paga mana” televisiu fos un dogma tan irrefutable com ens el pinten, també la UEFA correria a repartir els partits en dues o tres franges que, a més, permetrien adequar-se als diferents hàbits locals –les 20.45 és d'hora a Barcelona i tard a Copenhaguen–. L'ens europeu, però, manté el punt de senderi que no té el futbol espanyol i, a l'inrevés que la LFP, veu en la jornada compacta un element favorable a la bona difusió de la Champions: l'aficionat viu el partit del seu equip i, sense aixecar-se del seient, segueix la globalitat d'una competició que, allà on fa curt de fons, excel·leix en la forma. Just el que li caldria a la lliga per espolsar-se el malnom que alguns li han penjat per la bipolarització. I que amb molt més motiu serveix per definir el format de jornada, si és que encara se'n pot dir així.