L'ultra Cavalls del Vent és la prova de resistència amb més prestigi del nostre país. Té aquell component d'èpica que la fa diferent i especial. Començant pel nom. Cavalls del Vent són les banderes de colors que els tibetans situaven als cims de les muntanyes de l'Himàlaia com a ofrena per fortificar l'aire vital que consideren el suport de l'ànima. Aquest any, el recorregut també augmenta el nivell d'èpica: 100 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 13.320 metres, una gesta a l'abast d'escollits, amants de la muntanya o perseverants en la preparació de proves d'aquesta magnitud. Anar completant el mapa de refugis i cims enmig del Parc Natural del Cadí-Moixeró acompanyat o en solitari també hi posa un punt místic. L'observació de l'entorn i l'esclat de la natura a tocar fan de la Cavalls del Vent una prova que qui la completa sempre la recorda i l'explica amb admiració. Si la meteorologia és exigent com en l'última edició ja no es pot parlar d'èpica, sinó de resistència pura i dura, de situar el cos al límit. El formigueig i l'aglomeració de primera hora del matí de la plaça porxada de Bagà es gira com un mitjó i esdevé un degoteig i una exaltació dels sentiments cada vegada que un participant torna a trepitjar una plaça carregada d'història (durant la guerra dels Segadors va ser incendiada i posteriorment remodelada) després de moltes hores de patiment. Que amb només cinc edicions, la Cavalls del Vent s'hagi convertit en un referent, que s'hagi de fer un sorteig per assignar el miler d'inscripcions disponibles i que sigui recomanada per tothom que hi ha participat algun cop és sinònim de feina ben feta. Això també és fer país, això també és cultura poliesportiva. És parlar amb l'orgull de qui parla de l'Ultra-Trail Mont Blanc o la Zegama-Aizkorri. L'únic perill és que acabi morint d'èxit, però l'organització, fins ara, ha controlat que la popularitat de la prova no s'acabi convertint en temeritat. Avui me'n vaig a la muntanya.