Jo mateix m'he passat anys sospirant perquè un dels catalans que són figures mundials d'esports mediàtics fes el pas. Tebi, tímid, com volgués, però pas. L'espera ha estat en va. En general, els esportistes que es declaren independentistes es compten amb els dits d'una mà. I amb totes dues mans en fem prou per anotar els que han dit que si poguessin triarien Catalunya. Saben que el manual de la represàlia l'han repartit pel COE, per les federacions i pels patrocinadors espanyols. No són esportistes milionaris i si parlen, se la juguen.

Pregava perquè l'esportista es manifestés per la càrrega d'imatge, pel corrent favorable que crearia en la dinàmica del reconeixement internacional de l'esport català en uns moments en què les enquestes situaven l'independentisme al voltant del 20 per cent. Avui hem comprovat que s'equivocaven perquè no havien detectat la majoria silenciosa que, vet aquí, ha passat a l'acció i ha portat el sobiranisme no només a ser majoritari i central, sinó que n'ha fet un clam.

L'independentisme no té l'origen en la classe política catalana, sinó que és l'expressió d'un moviment popular. Després del 10-J del 2010 i els 11-S del 2012 i el 2013, la radical ERC no ha hagut de canviar cap discurs per esdevenir un partit central. En canvi, CDC, la formació hegemònica a Catalunya, ha hagut de reformular el seu objectiu polític. I el PSC i UDC van esdevenint marginals, víctimes d'una indefinició crònica que encara no saben si volen curar. Però tots saben que el sobiranisme és l'eix central del país.

En canvi, els creadors d'opinió d'Espanya –molt madrilenys i menys espanyols– volen creure –o ens volen fer creure que s'ho creuen– que han estat dos diaris i la tele pública els responsables d'aquesta onada. Si un any després de l'11-S del 2012 mantenen la formulació, només pot ser per mala fe –no ho descartem, coneixent qui escriu i parla– o per una absoluta i manifesta incapacitat d'anàlisi, també molt probable. Com més temps tardin a adonar-se'n, pitjor per a ells i millor per a l'independentisme català, que cada dia té un motiu més per guanyar adeptes.

Falta lucidesa en arguments com el que la inefable Ana Botella va fer servir per justificar la renúncia a continuar insistint en el somni olímpic. “Madrid ja ha aconseguit els beneficis que els Jocs Olímpics podien reportar”, va etzibar, amb un menyspreu còsmic cap als ciutadans que, legítimament, se sentien il·lusionats. Són els mateixos que la trauran de l'alcaldia.

Els moviments socials tenen la seva força en la quantitat de seguidors que aglutinen, no tant en un lideratge personal. Per tant, fa temps que he deixat de somiar que Pau Gasol –per dir l'esportista català més ben pagat del món– faci costat a la causa. Seria cometre el mateix error analític que acabo de posar de manifest. L'esportista d'elit és a la part alta de la piràmide. El moviment té un origen popular i les elits s'hi aniran afegint. Tèbiament o explícitament. Tant se val, l'insult i la barbàrie estan garantits, com acaba de tastar Ona Carbonell. Però rere seu o rere Àngel Mullera en vindran més que parlaran. El tren va agafant velocitat i és imparable.