De baix a dalt, imparable

Jo mateix m'he pas­sat anys sos­pi­rant perquè un dels cata­lans que són figu­res mun­di­als d'esports mediàtics fes el pas. Tebi, tímid, com volgués, però pas. L'espera ha estat en va. En gene­ral, els espor­tis­tes que es decla­ren inde­pen­den­tis­tes es comp­ten amb els dits d'una mà. I amb totes dues mans en fem prou per ano­tar els que han dit que si pogues­sin tri­a­rien Cata­lu­nya. Saben que el manual de la represàlia l'han repar­tit pel COE, per les fede­ra­ci­ons i pels patro­ci­na­dors espa­nyols. No són espor­tis­tes mili­o­na­ris i si par­len, se la juguen.

Pre­gava perquè l'espor­tista es mani­festés per la càrrega d'imatge, pel cor­rent favo­ra­ble que cre­a­ria en la dinàmica del reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de l'esport català en uns moments en què les enques­tes situ­a­ven l'inde­pen­den­tisme al vol­tant del 20 per cent. Avui hem com­pro­vat que s'equi­vo­ca­ven perquè no havien detec­tat la majo­ria silen­ci­osa que, vet aquí, ha pas­sat a l'acció i ha por­tat el sobi­ra­nisme no només a ser majo­ri­tari i cen­tral, sinó que n'ha fet un clam.

L'inde­pen­den­tisme no té l'ori­gen en la classe política cata­lana, sinó que és l'expressió d'un movi­ment popu­lar. Després del 10-J del 2010 i els 11-S del 2012 i el 2013, la radi­cal ERC no ha hagut de can­viar cap dis­curs per esde­ve­nir un par­tit cen­tral. En canvi, CDC, la for­mació hegemònica a Cata­lu­nya, ha hagut de refor­mu­lar el seu objec­tiu polític. I el PSC i UDC van esde­ve­nint mar­gi­nals, vícti­mes d'una inde­fi­nició crònica que encara no saben si volen curar. Però tots saben que el sobi­ra­nisme és l'eix cen­tral del país.

En canvi, els cre­a­dors d'opinió d'Espa­nya –molt madri­lenys i menys espa­nyols– volen creure –o ens volen fer creure que s'ho cre­uen– que han estat dos dia­ris i la tele pública els res­pon­sa­bles d'aquesta onada. Si un any després de l'11-S del 2012 man­te­nen la for­mu­lació, només pot ser per mala fe –no ho des­car­tem, conei­xent qui escriu i parla– o per una abso­luta i mani­festa inca­pa­ci­tat d'anàlisi, també molt pro­ba­ble. Com més temps tar­din a ado­nar-se'n, pit­jor per a ells i millor per a l'inde­pen­den­tisme català, que cada dia té un motiu més per gua­nyar adep­tes.

Falta luci­desa en argu­ments com el que la ine­fa­ble Ana Bote­lla va fer ser­vir per jus­ti­fi­car la renúncia a con­ti­nuar insis­tint en el somni olímpic. “Madrid ja ha acon­se­guit els bene­fi­cis que els Jocs Olímpics podien repor­tar”, va etzi­bar, amb un menys­preu còsmic cap als ciu­ta­dans que, legítima­ment, se sen­tien il·lusi­o­nats. Són els matei­xos que la trau­ran de l'alcal­dia.

Els movi­ments soci­als tenen la seva força en la quan­ti­tat de segui­dors que aglu­ti­nen, no tant en un lide­ratge per­so­nal. Per tant, fa temps que he dei­xat de somiar que Pau Gasol –per dir l'espor­tista català més ben pagat del món– faci cos­tat a la causa. Seria come­tre el mateix error analític que acabo de posar de mani­fest. L'espor­tista d'elit és a la part alta de la piràmide. El movi­ment té un ori­gen popu­lar i les elits s'hi ani­ran afe­gint. Tèbia­ment o explícita­ment. Tant se val, l'insult i la barbàrie estan garan­tits, com acaba de tas­tar Ona Car­bo­nell. Però rere seu o rere Àngel Mullera en vin­dran més que par­la­ran. El tren va aga­fant velo­ci­tat i és impa­ra­ble.