Un carrer per a Samaranch

Es veu que, per pagar-li amb la memòria els favors que li deuen, el repre­sen­tant muni­ci­pal dels senyors i de les senyo­res del Par­tit Popu­lar que resi­dei­xen a Bar­ce­lona va dema­nar a finals de l'any pas­sat a l'Ajun­ta­ment que canviés el nom de l'avin­guda de l'Estadi pel de Juan Anto­nio Sama­ranch, pre­si­dent del COI i artífex, segons que diuen, de la desig­nació de la ciu­tat com a seu olímpica.

Com que de des­a­graïts l'infern n'és ple, hau­rien de merèixer la nos­tra sim­pa­tia si no fos que el preu que li volen pagar no cor­res­pon tant als bene­fi­cis de la capi­tal del nos­tre país com al deute que li té la seva –d'ells i d'elles– capi­tal de província.

Hi té tirada, aquesta gent, a pagar els deu­tes amb el que és dels altres. Volent pagar amb la nos­tra memòria la seva des­memòria no sola­ment assu­mei­xen el pas­sat gloriós d'un senyor fet a imatge i sem­blança dels col·labo­ra­ci­o­nis­tes més ver­go­nyants, sinó que s'empa­ren­ten amb els que man­te­nen el nom d'un capo­ral de la san­guinària Divisió 150, San­ti­ago Ber­nabéu, a l'estadi insígnia de la capi­tal de la pàtria que, amb aquells sol­dats, impo­sen. Que viuen més pen­dents de Madrid que no pas del país d'on xuclen el que gua­nyen ho demos­tra, a més, la tra­dició d'un com­por­ta­ment que, ja amb el Trac­tat dels Piri­neus, ens va pren­dre un tros de ter­ri­tori per pagar els deu­tes de la seva petulància.

Però, en fi, són veïns i, al cap­da­vall, prou que podem donar-los un cop de mà que els empe­nyi cap al destí que anhe­len: al dis­tricte d'Horta-Gui­nardó, per sota de Mont­bau i a tocar del barri del Car­mel, hi ha un car­reró que s'ano­mena com el segon cognom del bene­fac­tor d'aques­tes per­so­nes, Torelló, que és un poble de la província. Hi ha hor­tes, algun jardí, un des­cam­pat i algú que hi passa cor­rent per fugir de la misèria. Allà li podrien alçar una estàtua amb una pla­queta que recordi que en l'espe­cu­lació d'aquell pai­satge hi ha els peus de fang del falan­gista.