Els resultats, els bons resultats, amoroseixen el debat i les crítiques sobre el joc del Barça. Però el debat, i les crítiques, hi són. La Supercopa d'Espanya, l'àmplia victòria contra l'Ajax en la Champions i el ple amb què ha començat la lliga –15 punts en 5 partits– fan que l'enrenou es mantingui en un xup-xup molt propi de la cuina catalana, que no s'apagarà ni tan sols després de la golejada d'ahir a Vallecas.

El camp del Rayo Vallecano segurament no era el millor escenari per recuperar el joc de toc, de possessió i control característic del Barça dels últims anys. De fet, no va aconseguir situar-se com a clar dominador del partit fins ben bé a la meitat de la segona part, quan als madrilenys els van començar a fallar les forces i ja suportaven el pes de dos gols en contra. Les dimensions del terreny de joc –el més curt de la lliga espanyola– afavorien els efectes de la tremenda pressió que va exercir l'equip de Paco Jémez sobre els homes de Tata Martino durant la primera part i els primers minuts de la segona. El primer temps va ser frenètic, amb anades i tornades constants, sense solució de continuïtat en el joc blaugrana perquè Xavi no tenia ni una dècima de segon per pensar. Sant Victor Valdés, que va tornar a aturar un penal i Messi, assistent del primer gol de Pedro, van impedir que se n'anessin al vestidor amb algun golet en contra. Només a mesura que va anar baixant la intensitat en la pressió dels locals es va anar imposant la superioritat blaugrana que, en qualsevol cas, es va manifestar de manera diferent de com ho feia en les èpoques daurades de l'equip de Pep Guardiola i Tito Vilanova. Les dades de possessió de la pilota, molt més ajustades del que semblaria indicar el resultat, en són una prova.

Ser fidels a un estil, com han dit que serien Martino i els seus col·laboradors, no vol pas dir que l'equip d'ara hagi de ser una fotocòpia del que va ser en els millors temps. Segurament no pot ser-ho. A banda que li havien pres la mida i que calia introduir les famoses variants en el joc de què tant es parla, hi ha jugadors que hi eren i no hi són, n'han arribat d'altres amb qualitats diferents, amb Neymar com a màxim exponent i alguns sobre els quals pivotava el pes de l'equip són una mica més veterans.

El barcelonisme no en fa mai prou, amb el que té. Si és autodestrucció o autoexigència, ja depèn de com s'ho vulgui mirar cadascú. De moment, el que té el barcelonisme és un equip en estat de revisió, que ho ha guanyat tot perquè té uns jugadors d'una qualitat excepcional dirigits per un tècnic que acaba d'aterrar i que busca, en paraules seves, la millor versió de la màquina blaugrana. Sap on ha anat i fa la impressió que té un pla traçat per arribar a l'excel·lència. La manera com està gestionant les rotacions –ahir va tocar a Alves, Busquets, Iniesta i Alexis– i la incorporació progressiva de Neymar a l'equip són un dels molts detalls que així m'ho fan pensar.