Els resul­tats, els bons resul­tats, amo­ro­sei­xen el debat i les crítiques sobre el joc del Barça. Però el debat, i les crítiques, hi són. La Super­copa d'Espa­nya, l'àmplia victòria con­tra l'Ajax en la Cham­pi­ons i el ple amb què ha començat la lliga –15 punts en 5 par­tits– fan que l'enre­nou es man­tin­gui en un xup-xup molt propi de la cuina cata­lana, que no s'apa­garà ni tan sols després de la gole­jada d'ahir a Valle­cas.

El camp del Rayo Valle­cano segu­ra­ment no era el millor esce­nari per recu­pe­rar el joc de toc, de pos­sessió i con­trol carac­terístic del Barça dels últims anys. De fet, no va acon­se­guir situar-se com a clar domi­na­dor del par­tit fins ben bé a la mei­tat de la segona part, quan als madri­lenys els van començar a fallar les for­ces i ja supor­ta­ven el pes de dos gols en con­tra. Les dimen­si­ons del ter­reny de joc –el més curt de la lliga espa­nyola– afa­vo­rien els efec­tes de la tre­menda pressió que va exer­cir l'equip de Paco Jémez sobre els homes de Tata Mar­tino durant la pri­mera part i els pri­mers minuts de la segona. El pri­mer temps va ser frenètic, amb ana­des i tor­na­des cons­tants, sense solució de con­tinuïtat en el joc blau­grana perquè Xavi no tenia ni una dècima de segon per pen­sar. Sant Vic­tor Valdés, que va tor­nar a atu­rar un penal i Messi, assis­tent del pri­mer gol de Pedro, van impe­dir que se n'anes­sin al ves­ti­dor amb algun golet en con­tra. Només a mesura que va anar bai­xant la inten­si­tat en la pressió dels locals es va anar impo­sant la supe­ri­o­ri­tat blau­grana que, en qual­se­vol cas, es va mani­fes­tar de manera dife­rent de com ho feia en les èpoques dau­ra­des de l'equip de Pep Guar­di­ola i Tito Vila­nova. Les dades de pos­sessió de la pilota, molt més ajus­ta­des del que sem­bla­ria indi­car el resul­tat, en són una prova.

Ser fidels a un estil, com han dit que serien Mar­tino i els seus col·labo­ra­dors, no vol pas dir que l'equip d'ara hagi de ser una fotocòpia del que va ser en els millors temps. Segu­ra­ment no pot ser-ho. A banda que li havien pres la mida i que calia intro­duir les famo­ses vari­ants en el joc de què tant es parla, hi ha juga­dors que hi eren i no hi són, n'han arri­bat d'altres amb qua­li­tats dife­rents, amb Ney­mar com a màxim expo­nent i alguns sobre els quals pivo­tava el pes de l'equip són una mica més vete­rans.

El bar­ce­lo­nisme no en fa mai prou, amb el que té. Si és auto­des­trucció o auto­e­xigència, ja depèn de com s'ho vul­gui mirar cadascú. De moment, el que té el bar­ce­lo­nisme és un equip en estat de revisió, que ho ha gua­nyat tot perquè té uns juga­dors d'una qua­li­tat excep­ci­o­nal diri­gits per un tècnic que acaba d'ater­rar i que busca, en parau­les seves, la millor versió de la màquina blau­grana. Sap on ha anat i fa la impressió que té un pla traçat per arri­bar a l'excel·lència. La manera com està ges­ti­o­nant les rota­ci­ons –ahir va tocar a Alves, Bus­quets, Ini­esta i Ale­xis– i la incor­po­ració pro­gres­siva de Ney­mar a l'equip són un dels molts detalls que així m'ho fan pen­sar.