Gerardo Martino parlava per boca de Jorge Pautasso divendres passat i prometia fidelitat eterna al sistema de joc que ha fet gran el Barça i que va sorgir de la factoria Guardiola-Vilanova, que a la vegada bevien d'una font de futbol inesgotable arrelada en la història del club. I de cap manera vull dubtar del compromís d'un tècnic com Martino, que destil·la honestedat per tots els porus de la seva pell. Però el partit de dissabte contra el Rayo Vallecano demostra que a hores d'ara hi ha una realitat que s'està imposant: el Barça continua sent imparable, però això no vol dir que sigui immutable. De fet, tot indica que el Barça ha patit ja una mutació i el gran debat és doble: la mutació és revolucionària o és evolutiva? I és per a millor o per a pitjor, des del punt de vista del resultat final i de la imatge futbolística de l'equip en l'àmbit mundial?

Anem a pams, doncs. El Barça de Martino s'ha mostrat fins ara imbatible. És un fet empíric que se sustenta en la imbatibilitat, en el fet que ha guanyat tots els partits de lliga i el primer títol de la temporada, la supercopa espanyola, i que ha anotat ja diverses golejades, començant pel 7-0 de l'inici de la temporada contra el Llevant, que va ser de rècord, i acabant per les dues últimes: en competició europea contra l'Ajax, i dissabte, a Vallecas. I paradoxalment és amb aquests dos últims 4-0 que s'ha anat visualitzant la metamorfosi blaugrana fins a l'extrem que dissabte, contra el Rayo, el Barça no va aconseguir acaparar més minuts de possessió de pilota que el seu rival, fet que no succeïa des de feia cinc anys i quatre mesos i que l'havia caracteritzat durant aquest temps en la multitud de partits disputats, independentment de quin fos el resultat final.

Tot plegat és un problema? Depèn! Deia la setmana passada l'entrenador del Real Madrid, Carlo Ancelotti, en una clara al·lusió al FC Barcelona, que ell no creu en el toc ni que s'hagin de fer trenta passades abans d'una acció de gol i que les solucions per les accions ofensives s'han de trobar a partir de la tercera passada i no de la trentena. I justificava així, de forma encoberta, el seu joc al contraatac que ell nega. En canvi és Johan Cruyff –que justament ara ha fet allò de les rebequeries de la mainada dient al Barça: “Ja no t'estic amic, elis elis”–, qui va dir allò de: “Si nosaltres tenim la pilota, no ens cal defensar perquè, de pilota, només n'hi ha una.” Doncs bé, segurament entre l'ancelottisme i el cruyffisme hi ha un terme mitjà que és el que intenta implantar el martinisme. Això, però, no vol dir que sigui fàcil quan heretes un equip campió, a banda que es dóna la paradoxa que mentre Tata està buscant la mutabilitat blaugrana per fer més letal l'equip sense perdre l'essència cruyffista del guardiolisme, Pep intenta mutar el Bayern cap a l'estil de joc blaugrana mirant que no perdi la brutal capacitat golejadora dels bavaresos que va forjar Heynckes i que va patir el Barça de Vilanova amb el 7-0 dels dos partits de la Champions passada. Veurem si al final el Barça i el Bayern es troben aquesta temporada al mig del camí, però en tot cas hi ha una similitud: malgrat els bons resultats dels dos equips, ni Martino ni Guardiola aconsegueixen a hores d'ara trobar l'estil de joc desitjat. En tot cas, a mi el que està passant a Munic i determinades crítiques cap a Guardiola no em fan ni fred ni calor.

És el Barça d'ara i aquí el que ens ha d'interessar. El de Martino, Pautasso, Roura, Rubi i companyia. I des del meu punt de vista cal esperar que l'equip es consolidi en una combinació de verticalitat i control de la pilota. Un axioma que no és gens fàcil amb l'actual plantilla blaugrana, la qual cosa no vol dir que sigui igual per a tots. Ja que si bé sembla que a Xavi li resulta molt més difícil seguir el ritme de l'equip, amb les successives anades i vingudes, i fins i tot a Iniesta se'l veu incòmode amb l'actual sistema de joc, en canvi hi ha altres jugadors, com Cesc, que s'hi han adaptat de manera extraordinària i la línia ofensiva funciona millor que mai, amb Pedro emulant Messi amb un hat-trick contra el Rayo després del que l'argentí va clavar als holandesos, o amb Alexis marcant gols decisius i en espera que Neymar s'afegeixi a la festa.

En tot cas, el Barça muta seguint la llei de l'adaptació de les espècies. I pot ser positiu perquè sabem que en cas contrari fins i tot els dinosaures estan condemnats al declivi més fatal. De moment, les coses van bé, però seran els partits clau contra el Real Madrid, l'Atlético i els de la fase d'eliminatòries de la Champions els que dictaran si el camí traçat és el bo o una drecera que porta a l'avenc.