1 Aixecar la catifa. És històrica la catifa blaugrana. Cada president ha tingut la seva catifa metafòrica, en què ha amagat les vergonyes. Ara, tenim el cas del president del Barça, Sandro Rosell, que tenia un nou model de catifa, la brasilera. El president es va explicar a Catalunya Ràdio i va destapar així rumors sobre els seus suposats problemes al Brasil. Segur que la millor manera d'evitar dubtes és amb transparència, explicant-se. Cal seguir per aquest camí.

2 L'acord de publicitat. De totes les maneres possibles hem explicat l'error del contracte del Barça amb Qatar. El contracte no és prou bo, perquè el Barça percep pocs diners i és una llàstima que, a més, es vagin coneixent, a poc a poc, un munt de contraprestacions publicitàries, com la gegantina lona de Qatar Arways ubicada al Camp Nou.

3 Programa electoral. El Barça com a club dels socis, podria articular algun apartat al seu web en què es fes un seguiment del compliment del programa electoral del president? Des d'Èxit Blaugrana ho fem, però fora bo que també ho fes la part prometent, oi?

4 Participació. Diuen que pocs socis s'han apuntat per revisar la proposta d'estatuts del club. No seria mala idea promocionar-ho més i, alhora, poder-ho fer en línia?

5 La indecència de Bale. Fa uns dies el Tata Martino va fer unes declaracions que no comparteixo sobre el fitxatge de Bale pel Real Madrid. Si ha costat 100 milions d'euros, evidentment és un preu exagerat, però crec que forma part de la lògica o de la il·lògica general de la indústria futbolística.

6 L'autocomplaença. Xavi va reconèixer que la temporada anterior, amb la greu situació de Tito, la plantilla va caure en un dels grans perills: l'autocomplaença. La temptació de perdre l'exigència extrema per guanyar-ho tot sol ser habitual, però cal combatre-la amb totes les forces. Veient l'inici de temporada del Barça, penso que l'equip s'ha de trobar a si mateix i no deixar de remar intensament, per afrontar els mesos decisius en plena forma.

7 Mourinho i el teatre. Va ser esperpèntic l'espectacle, un xou absurd de Mourinho en el partit de la supercopa d'Europa contra el Bayern de Munic. Durant bona part de la pròrroga el tècnic del Chelsea es va dedicar a fer de Manolo del Bombo, engrescant la seva afició, en lloc de dirigir el seu equip. Malgrat els evidents mèrits curriculars de Mourinho, la caricatura l'ha superat i finalment, desviant el focus principal de la seva feina, a poc a poc va perdent el seu crèdit. La derrota amb el Basel en la Champions amplifica l'evidència.

8 La planificació de la temporada: la falta de programació de la lliga és ja un clàssic: no sabem ni els dies ni les hores dels partits de la temporada. Arribarà el moment en què el sentit comú brillarà?

9 El virus de cada any. El futbol professional ja és prou exigent per sumar-hi cada principi de temporada més partits de seleccions nacionals. Cada curs la mateixa cançó, cada curs la mateixa queixa, cada curs la mateixa resignació. Aquest problema endèmic, una xacra que ningú s'atreveix a afrontar. I és que el Barça i el Real Madrid, més enllà dels partits que disputen entre ells, en què tenen el gran parany, els partits que més probablement poden empatar o perdre, són els dels virus FIFA.

10 Abidal. Esperem que mai més el Barça visqui un cas com el d'Abidal. I si mai passa, esperem que el club el renovi automàticament i més, si ho ha promès. Perdre'l és renunciar a un futbolista fantàstic i, a més, dir adéu a un far, a un exemple de lluita per la vida.