L'any passat el Bayern de Munic ens va repassar a la Champions, en estat físic i en joc. Els equips d'Europa van adobar equips que anul·lessin la capacitat creativa del Barça per poder abatre l'hegemonia blaugrana exercida durant uns cinc anys en què no solament el FC Barcelona feia el millor futbol mai vist, sinó també el més efectiu. L'estratègia destructiva dels rival s'ha basat en uns jugadors secants, tipus gos de presa, que anaven per en Xavi i l'Iniesta, i en faltes contínues a Messi. Tot plegat, un joc de mig camp en què els jugadors contraris semblaven tancs passant damunt un jardí.

Els rivals importants del Barça van aconseguir el seu objectiu amb un joc molt físic, i brut quan calia, en la darrera temporada de Guardiola. El de Santpedor no va saber o no es va atrevir a ajustar de forma un pèl diferent un futbol de somni. A Tito Vilanova no el podem jutjar per l'absència intermitent que va tenir la seva direcció, però era clar que la seva demanda d'un central de garantia i de Neymar anava en la línia de redissenyar el joc de l'equip sense canviar-ne l'essència. Bàsicament mantenir el control del joc combinat amb un desig permanent d'atacar per aconseguir el gol.

El Barça no ha fet gairebé res per suplir Touré i Keita, que tenien físic i classe quan calia, per això em sumo als intents de Tata Martino de fer un joc més prudent quan convé. Ja es va veure en la tornada de la final de la Supercopa contra l'Atlético de Madrid i sembla que vol el millor nivell físic per quan arribin els moments decisius de la temporada amb la rotació contínua dels jugadors cabdals. Fins i greixats com un eix perfecte.

Cal confiar en els nostres cracs, en el suport participatiu de tota la plantilla, però també, i més encara, en la idea d'un entrenador que vol posar pegats als llocs on cal. Això no treu que un parell de peces hom no les trobi a faltar.