Si volem, podem seguir fent-nos trampes al solitari. Si no, seria recomanable depurar l'apassionant debat futbolístic que acompanya el postguardiolisme. Depurar-lo de la injustícia que suposa no valorar un debut a la banqueta a ritme de rècord com el que està protagonitzant Gerardo Martino, amb una supercopa i 15 punts de 15 possibles al sac en la lliga. Purgar-lo d'aquesta desesperació quasi paranoica que es respira a mitjan de setembre per la imperfecció de les formes de l'equip. Purificar-lo de la ingerència malsana de les fílies, les fòbies i les estratègies electorals de tots els interessats a tres anys vista (teòrics) de la cita. Netejar-lo d'un dogmatisme que no vol diferenciar la filosofia de joc de l'equip, el seu estil, la seva identitat, de la varietat de recursos que pot utilitzar per plasmar-la.

El problema de Tata Martino és que ha de demostrar permanentment allò que ha dit de totes les maneres possibles, que respecta, que valora, que admira i que aspira a perpetuar l'estil que ha fet gran i admirable aquest equip. Tito Vilanova també va fer canvis, potser més que Martino, i Guardiola també va utilitzar recursos alternatius, alguns idèntics als del tècnic argentí, però a ells no calia fer-los la prova de l'ADN en cada partit.

Tenir un estil propi és una gran virtut, que sigui atractiu ja són dues grans virtuts, però en cal una tercera: que sigui guanyador. Cal recordar que Cruyff, Rijkaard i Guardiola van conduir l'estil a l'èxit, però també van viure episodis menys brillants? Guardiola va fer el cim en el mundial de clubs del 2011, però l'equip mai ha tornat a ser el mateix. Sis mesos després va plegar amb 14 títols de 19 possibles a les vitrines i amb un equip desgastat en la mentalitat, les ganes i el rigor amb què havia portat el seu estil a cotes sublims de rendiment futbolístic i competitivitat. Des d'un guardiolisme devot, avui seria més tranquil·litzador constatar que l'equip regenera aquella motivació que no pas guanyar la possessió de pilota al camp del Rayo Vallecano.