Era dia de par­tit i jo anava con­tent i cofoi a veure el meu Barça. De sobte, vaig veure i em van cri­dar pode­ro­sa­ment l'atenció, uns tipus amb uns bar­rets que els tapa­ven la closca, amb llar­gues bar­bes i tre­nes tenyi­des de blau­grana, fotent-se cops de cap con­tra els vidres de la porta prin­ci­pal de tri­buna, alhora que pro­fe­rien tota una sèrie de laments, amb ento­nació de càntic: “No farem pas­sa­des llar­gues, noo­ooo!”...; i bum!, trom­pada con­tra el vidre. “No xuta­rem de fora l'àrea, noo­ooo!; i bum!, No fit­xa­rem mai un davan­ter cen­tre rema­ta­dor, noo­ooo! I bum...

Ostres! M'hi vaig atan­sar i els vaig pre­gun­tar, encu­ri­o­sit, “Què esteu fent, bona gent? Qui sou?” Un d'ells, amb el front ver­mell com un pebrot, em va res­pon­dre, amb la mirada mig per­duda: “Som la facció ultra­or­to­doxa del model inne­go­ci­a­ble, els guar­di­ans impe­ne­tra­bles de les essències de la nos­tra manera de jugar”... Es va sen­tir rebom­bori i em vaig girar. Al fons, vaig veure com dos d'aquests indi­vi­dus i dues indivídues (en el grup no hi havia dis­cri­mi­nació per sexe, val a dir-ho) por­ta­ven aga­fat per les cames i els braços un pobre home, molt espan­tat, amb cara de bona per­sona, tot i que no feia pinta de ser ni català, ni tam­poc holandès.

Anava ves­tit amb un jer­sei de màniga curta d'un color verd poma, que em resul­tava força fami­liar. “Què li feu?”, vaig inqui­rir. “L'expul­sem del tem­ple, és un infi­del vin­gut d'ultra­mar per con­ta­mi­nar-nos amb les seves idees retrògra­des sobre el fut­bol”, em va res­pon­dre un altre d'aquests indi­vi­dus amb una mirada no gaire amis­tosa, com si m'hagués lle­git el pen­sa­ment i advertís que a mi la cosa ja em començaven a car­re­gar.

“Lapi­dació!” va orde­nar amb veu potent un altre d'aquells sin­gu­lars guar­di­ans, men­tre que de manera molt dis­ci­pli­nada, i en un tres i no res, tot el grup va for­mar una enorme rot­llana. “Fem el gran rondo, Visca!”, va cri­dar un altre. I, tot seguit, van aparèixer uns quants d'aquells bar­buts car­re­gats amb sacs de pilo­tes que van repar­tir entre tota la parròquia i amb les quals, suposo, pen­sa­ven bom­bar­de­jar aquell pobre senyor, asse­gut al mig d'aquell gran rondo, amb cara de no enten­dre res... Va ser en aquell precís moment, que em va sonar el des­per­ta­dor (aquest estri tan des­a­gra­da­ble, que cada matí et recorda que tens una o dues hipo­te­ques que s'han de pagar) i vaig poder com­pro­var, alleu­ge­rit, que tot ple­gat només havia estat un mal­son.

Jo sóc el pri­mer que em sento orgu­llosíssim del joc com­bi­na­tiu (per a qui en digui tiqui-taca, sí que trobo jus­ti­fi­cada la lapi­dació a pilo­ta­des!), a par­tir del qual es va for­jar el millor equip de la història, i amb uns juga­dors excep­ci­o­nal­ment dotats per dur-lo a la pràctica (tin­guem-ho molt clar, això). M'agrada que el Barça sigui pro­ta­go­nista, que porti la ini­ci­a­tiva i que tracti sem­pre bé la pilota. Això ha de ser així. Ente­sos! Però em sem­bla inau­dit, per no dir una mica penós, que en aquests moments, en cada roda de premsa, el senyor Mar­tino (o el senyor Pau­tasso, en la prèvia del par­tit con­tra el Rayo) hagi de dema­nar perdó i pro­me­tre que mai trairà el model.

Fran­ca­ment, penya, ens estem pas­sant de fre­nada.