Era dia de partit i jo anava content i cofoi a veure el meu Barça. De sobte, vaig veure i em van cridar poderosament l'atenció, uns tipus amb uns barrets que els tapaven la closca, amb llargues barbes i trenes tenyides de blaugrana, fotent-se cops de cap contra els vidres de la porta principal de tribuna, alhora que proferien tota una sèrie de laments, amb entonació de càntic: “No farem passades llargues, nooooo!”...; i bum!, trompada contra el vidre. “No xutarem de fora l'àrea, nooooo!; i bum!, No fitxarem mai un davanter centre rematador, nooooo! I bum...

Ostres! M'hi vaig atansar i els vaig preguntar, encuriosit, “Què esteu fent, bona gent? Qui sou?” Un d'ells, amb el front vermell com un pebrot, em va respondre, amb la mirada mig perduda: “Som la facció ultraortodoxa del model innegociable, els guardians impenetrables de les essències de la nostra manera de jugar”... Es va sentir rebombori i em vaig girar. Al fons, vaig veure com dos d'aquests individus i dues indivídues (en el grup no hi havia discriminació per sexe, val a dir-ho) portaven agafat per les cames i els braços un pobre home, molt espantat, amb cara de bona persona, tot i que no feia pinta de ser ni català, ni tampoc holandès.

Anava vestit amb un jersei de màniga curta d'un color verd poma, que em resultava força familiar. “Què li feu?”, vaig inquirir. “L'expulsem del temple, és un infidel vingut d'ultramar per contaminar-nos amb les seves idees retrògrades sobre el futbol”, em va respondre un altre d'aquests individus amb una mirada no gaire amistosa, com si m'hagués llegit el pensament i advertís que a mi la cosa ja em començaven a carregar.

“Lapidació!” va ordenar amb veu potent un altre d'aquells singulars guardians, mentre que de manera molt disciplinada, i en un tres i no res, tot el grup va formar una enorme rotllana. “Fem el gran rondo, Visca!”, va cridar un altre. I, tot seguit, van aparèixer uns quants d'aquells barbuts carregats amb sacs de pilotes que van repartir entre tota la parròquia i amb les quals, suposo, pensaven bombardejar aquell pobre senyor, assegut al mig d'aquell gran rondo, amb cara de no entendre res... Va ser en aquell precís moment, que em va sonar el despertador (aquest estri tan desagradable, que cada matí et recorda que tens una o dues hipoteques que s'han de pagar) i vaig poder comprovar, alleugerit, que tot plegat només havia estat un malson.

Jo sóc el primer que em sento orgullosíssim del joc combinatiu (per a qui en digui tiqui-taca, sí que trobo justificada la lapidació a pilotades!), a partir del qual es va forjar el millor equip de la història, i amb uns jugadors excepcionalment dotats per dur-lo a la pràctica (tinguem-ho molt clar, això). M'agrada que el Barça sigui protagonista, que porti la iniciativa i que tracti sempre bé la pilota. Això ha de ser així. Entesos! Però em sembla inaudit, per no dir una mica penós, que en aquests moments, en cada roda de premsa, el senyor Martino (o el senyor Pautasso, en la prèvia del partit contra el Rayo) hagi de demanar perdó i prometre que mai trairà el model.

Francament, penya, ens estem passant de frenada.