Ni el bronze tonifica la percepció ni l'or l'hauria aigualit perquè, l'escarabat trontolla sempre baix, el desdeny no es perdona i en la derrota som tots iguals.

A falta de bàsquet, d'actuacions unànimes i de novetats simptomàtiques, l'europeu d'Eslovènia ha transcorregut ben inofensiu i transparent, reduït a una expressió quasi mínima i amb una selecció espanyola que, és normal que passi perquè passa invariablement quan jutgem els que diuen que tallen el bacallà, ha estat revisada en l'alegria però sobretot en la tristesa, diagnosticada en la salut però particularment en la malaltia. I ha estat així perquè, tot i vestir-se sense Pau Gasol ni Juan Carlos Navarro, Espanya era la millor plantilla de les vint-i-quatre presents en el torneig. L'aficionat ho sabia i per això –i des del sobiranisme que un dia se li va concedir– ha fet i ha dit el que li ha plagut.

I ha opinat coneixedor dels seus límits, conscient que no hi era i no sabia tot el que passava al vestidor, en les entranyes de l'equip. Però l'aficionat és real i virtual, no és ruc, i mira els partits i escolta i llegeix els protagonistes quan parlen. Tan còmodament com pot, en el fragor de la vida, amb la melodia de fons imposada, la de la veu del senyor Ramsay.

El recorda bé el bon lector, el senyor Ramsay és aquell caràcter central de la per aquí mai prou reconeguda obra de Virginia Wolf, To the Lighthouse. El pare de família, “fi i prim com una fulla de ganivet”, acotat per l'autora en els passatges inicials i que, se'ns diu, constata en tot moment que –i és aquesta la veu que en els últims temps ens colpeja siguem més o menys aficionats– “la vida és difícil, els fets són inexorables i el pas a aquella terra de llegenda on es dissipen les nostres esperances més lluminoses i les nostres fràgils embarcacions s'enfonsen en la foscor demana, per sobre de qualsevol cosa, valor, sinceritat i capacitat per aguantar”. És aquesta sonata la que senten a tota hora la immensa majoria de seguidors, i és des d'aquí on es fa comprensible la seva, podem parlar en aquests termes, bel·ligerància en la derrota del millor equip, del màxim favorit.

Perquè l'aficionat, tot i no ser dins del vestidor ni conèixer l'inescrutable xarxa de relacions internes de l'equip, no accepta que uns privilegiats com els esportistes professionals es dosifiquin i no s'hi facin sempre i incondicionalment en un torneig de tres setmanes mal comptades. Perquè si són allà jugant és perquè són uns superdotats i, entén l'aficionat martiritzat per la veu del senyor Ramsay, és una presa de pèl que no s'exerceixin aquestes dots naturals en cadascun dels minuts de cadascun dels onze partits. I encara menys tolera que aquests privilegiats es facin els ofesos quan se'ls critica. Perquè la vida del sofert seguidor no només no és un privilegi ni està prefigurada en l'oceà il·limitat d'oportunitats que dóna la qualitat natural dels escollits, sinó que més aviat és desagraïda, limitada i cada dia més deshumanitzada.

I, haurien de saber els jugadors quan posen el peu al camp, viure és avui poca cosa més que sinònim de “capacitat per aguantar”. Moltes, massa coses, però cap d'aquestes declaracions com ara les del seleccionador espanyol després de repassar Sèrbia en els quarts de final, quan deia que “aquest equip quan arriba als quarts es transforma”. Es transforma perquè, reblava, “és un grup enorme”. És inaguantable en l'imaginari de l'aficionat, que no és un babau integral i que entén que si es transforma és que abans no ho havia donat tot i que, per tant, si el grup és enorme ho és de penques i barruts. I per això quan l'ídol topa amb la derrota, amb la veritat amagada de les paraules del senyor Ramsay, l'aficionat, en silenci o a cor què vols, manifesta la narcòtica satisfacció del que se sent, saltant momentàniament per sobre “la inexorabilitat dels fets”, en el mateix terreny que aquell que passa per ser un escollit i un privilegiat.