Mals temps per al periodisme esportiu. Al marge de la crisi, que com en la resta de sectors s'endú la feina (el debat seria molt més ampli…), la nostra professió viu una situació certament rocambolesca. És cert que el poder –el d'abans, el d'ara i el de demà; l'esportiu, l'econòmic i el polític– sempre vol controlar els mitjans de comunicació, la qual cosa fa que passi per sobre de qui faci falta per a aconseguir els seus objectius. El seu èxit o fracàs acostuma a dependre de la diligència periodística, de la consciència que tingui per a defensar l'essència de la professió i el respecte al consumidor o, simplement, de les ganes d'abraçar-se a la seva petita cadira i al seu majúscul ego. I per aquest camí tan perillós camina el nostre estimat periodisme esportiu, ple d'ombres identificades amb noms i cognoms que ofeguen i periodistes amb dificultats per tirar endavant els projectes empresarials que opten per la via fàcil (abaixar el cap) o la difícil (la batalla diària).

Al FC Barcelona (un gran poder fàctic) el nou capítol de la discòrdia toca uns límits que fan posar vermell. Ara ja no es pot ni tan sols debatre de futbol. El president Sandro Rosell ens ha estirat les orelles per haver parlat de la nova versió del Barça exhibida a Vallecas i les diferències, per exemple, del que tres dies després es va veure a l'estadi contra la Real Sociedad. El dia i la nit, vaja… No estem parlant dels negocis estranys al Brasil, ni de l'expresident Teixeira i les seves aspiracions andorranes, ni de Qatar, ni de BSM, ni de les relacions tan dolentes amb Cruyff, Rijkaard o Guardiola (els tres entrenadors que han donat la Champions al club) o altres noms propis del barcelonisme que parlen d'ànima i no de diners, etcètera. No, d'això, poquet, perquè ja sabem que són terrenys plens de fang que sempre acaben amb trucada. No, parlem simplement de futbol, de tàctiques, de situacions puntuals que s'han produït en un partit, d'encerts o errades, de possessió, de presa de decisions, de moviments, de gols. Ara, d'això tampoc es pot parlar perquè al president del Barça li sembla que tot són comentaris interessats per anar a favor o en contra de Gerardo Martino o de Pep Guardiola.

Bogeria total. La temporada passada algú va voler convertir Vilanova en l'anti-Pep i ara, oblidat el Tito és clar, el seu substitut és el Tata. Algú es pot creure que el Tito no representava els mateixos ideals futbolístics que l'actual entrenador del Bayern? Bé, els representava… i se'ls creia! I ara, algú pot creure's que Martino aspiri a ser l'anti-Guardiola? És cert que tot és més complicat perquè no ha format mai part d'aquest univers tan especial de futbol (tot i agradar-li la idea) i, per tant, és lògic que estigui introduint aspectes diferents que només el temps ens dirà si enriqueixen o empobreixen el mètode.

La missió del periodisme és qüestionar-ho tot, preguntar-se el perquè de les coses i sotmetre-les a debat cada dia. La gent és prou intel·ligent per formar-se després la seva pròpia opinió. Mai abans a Can Barça hi havia hagut tanta al·lèrgia a la discrepància com ara, i entrar en aquest terreny debilita el club i, lamentablement (per allò de l'ofec i les pors de certs caps), també el periodisme.

Per cert, seguim tenint molta pressa. Avui més que ahir.