Mals temps per al peri­o­disme espor­tiu. Al marge de la crisi, que com en la resta de sec­tors s'endú la feina (el debat seria molt més ampli…), la nos­tra pro­fessió viu una situ­ació cer­ta­ment rocam­bo­lesca. És cert que el poder –el d'abans, el d'ara i el de demà; l'espor­tiu, l'econòmic i el polític– sem­pre vol con­tro­lar els mit­jans de comu­ni­cació, la qual cosa fa que passi per sobre de qui faci falta per a acon­se­guir els seus objec­tius. El seu èxit o fracàs acos­tuma a depen­dre de la diligència periodística, de la consciència que tin­gui per a defen­sar l'essència de la pro­fessió i el res­pecte al con­su­mi­dor o, sim­ple­ment, de les ganes d'abraçar-se a la seva petita cadira i al seu majúscul ego. I per aquest camí tan perillós camina el nos­tre esti­mat peri­o­disme espor­tiu, ple d'ombres iden­ti­fi­ca­des amb noms i cognoms que ofe­guen i peri­o­dis­tes amb difi­cul­tats per tirar enda­vant els pro­jec­tes empre­sa­ri­als que opten per la via fàcil (abai­xar el cap) o la difícil (la bata­lla diària).

Al FC Bar­ce­lona (un gran poder fàctic) el nou capítol de la discòrdia toca uns límits que fan posar ver­mell. Ara ja no es pot ni tan sols deba­tre de fut­bol. El pre­si­dent San­dro Rosell ens ha esti­rat les ore­lles per haver par­lat de la nova versió del Barça exhi­bida a Valle­cas i les diferències, per exem­ple, del que tres dies després es va veure a l'estadi con­tra la Real Soci­e­dad. El dia i la nit, vaja… No estem par­lant dels nego­cis estranys al Bra­sil, ni de l'expre­si­dent Tei­xeira i les seves aspi­ra­ci­ons andor­ra­nes, ni de Qatar, ni de BSM, ni de les rela­ci­ons tan dolen­tes amb Cruyff, Rijka­ard o Guar­di­ola (els tres entre­na­dors que han donat la Cham­pi­ons al club) o altres noms pro­pis del bar­ce­lo­nisme que par­len d'ànima i no de diners, etcètera. No, d'això, poquet, perquè ja sabem que són ter­renys plens de fang que sem­pre aca­ben amb tru­cada. No, par­lem sim­ple­ment de fut­bol, de tàcti­ques, de situ­a­ci­ons pun­tu­als que s'han produït en un par­tit, d'encerts o erra­des, de pos­sessió, de presa de deci­si­ons, de movi­ments, de gols. Ara, d'això tam­poc es pot par­lar perquè al pre­si­dent del Barça li sem­bla que tot són comen­ta­ris interes­sats per anar a favor o en con­tra de Gerardo Mar­tino o de Pep Guar­di­ola.

Boge­ria total. La tem­po­rada pas­sada algú va voler con­ver­tir Vila­nova en l'anti-Pep i ara, obli­dat el Tito és clar, el seu subs­ti­tut és el Tata. Algú es pot creure que el Tito no repre­sen­tava els matei­xos ide­als fut­bolístics que l'actual entre­na­dor del Bayern? Bé, els repre­sen­tava… i se'ls creia! I ara, algú pot creure's que Mar­tino aspiri a ser l'anti-Guar­di­ola? És cert que tot és més com­pli­cat perquè no ha for­mat mai part d'aquest uni­vers tan espe­cial de fut­bol (tot i agra­dar-li la idea) i, per tant, és lògic que esti­gui intro­duint aspec­tes dife­rents que només el temps ens dirà si enri­quei­xen o empo­brei­xen el mètode.

La missió del peri­o­disme és qüesti­o­nar-ho tot, pre­gun­tar-se el perquè de les coses i sot­me­tre-les a debat cada dia. La gent és prou intel·ligent per for­mar-se després la seva pròpia opinió. Mai abans a Can Barça hi havia hagut tanta al·lèrgia a la dis­crepància com ara, i entrar en aquest ter­reny debi­lita el club i, lamen­ta­ble­ment (per allò de l'ofec i les pors de certs caps), també el peri­o­disme.

Per cert, seguim tenint molta pressa. Avui més que ahir.