Una gran comèdia, tot ple­gat, on només rau l'eterna evidència que el poder ens vol mesells i es frega les mans gràcies al fet de comp­tar amb les cons­tants cor­ti­nes de fum gene­ra­des des del fut­bol, amb l'escuma insubs­tan­cial que emplena els nos­tres dies allu­nyant-nos d'esfe­res més valu­o­ses i pesants. La set­mana en va plena, d'exem­ples cari­ca­tu­rescs. Deu minuts després de ser can­viat, Messi ha d'acu­dir cor­rents a les xar­xes soci­als, la nova plaça pública dels nos­tres dies, desitjós d'avançar la jugada ali­ena tal com s'esca­po­leix d'algun mar­catge per pre­ci­sar que qual­se­vol inter­pre­tació ins­tantània no serà la seva, ni reflec­tirà el seu estat d'ànim, ni podrà arro­gar-se el sen­tit i sen­ti­ment d'aquell precís ins­tant, quan només expres­sava molèstia per no aca­bar el matx, per no poder finir el gaudi amb la seva joguina única i espe­cial, cone­guda com a pilota. L'endemà, men­tre tot­hom deia que el debat per la pos­sessió i l'hipotètic canvi de model blau­grana l'havia gene­rat el veí interes­sat i no pas ell, espol­sant-se les puces de torn de sobre, el nou gag de la comèdia ens situ­ava en ter­mes eterns, cons­tants, prou cone­guts per encara gene­rar molèstia i no par­lem ja d'escàndol. Un àrbi­tre que es maqui­lla per que­dar bé davant les càmeres, narcís engo­mi­nat que tapa a còpia d'imatge les seves fona­men­tals carències pro­fes­si­o­nals –com si fos l'únic, avui dia–, deci­deix mos­trar la seva supina sub­missió al poder esta­blert apro­fi­tant la seva jerar­quia en el matx per tal d'afa­vo­rir el Real Madrid davant l'habi­tual modest de torn. Segu­ra­ment, també ho hau­ria fet amb el Barça, més que res per estal­viar-se mal­de­caps, que els grans man­te­nen invi­si­bles tera­nyi­nes d'omni­potència sus­cep­ti­bles d'acon­se­guir el propòsit final sense neces­si­tat d'obrir la boca. Els apro­fi­tats ja saben què han de fer si volen man­te­nir el seus pri­vi­le­gis i no cal resul­tar massa explícit.

I després de veure com un movi­ment tea­tral, un estúpid ball a dos amb aquell pro­ta­go­nista ter­rorífic prou cone­gut, es con­ver­teix en matèria d'estudi gene­ral, sense saber ben bé qui és la víctima i qui el botxí mal­grat quedi tot massa evi­dent al sen­tit comú i a la raó, surt la res­posta per­fecta altre cop en forma de piu­lada per tor­nar a des­viar l'atenció de l'embo­git per­so­nal. Resulta con­sell ja vell el saber que no has de dir mai la veri­tat ni el que pen­ses quan et posin un alta­veu de res­sonància al davant, però com ara cadascú té el seu mitjà de comu­ni­cació propi, allà va el cen­tral del Bar­ce­lona a des­fer­mar la ter­cera guerra mun­dial amb el seu irònic comen­tari, ino­fen­siu en altres con­di­ci­ons, irre­lle­vant en el nucli de la polèmica plan­te­jada. Però hem creat una bèstia que endrapa pels des­co­sits i neces­sita teca per man­te­nir la comèdia en marxa i ben ali­men­tada. D'això només podem aspi­rar que la gent ente­ni­men­tada deixi d'asso­ciar-lo amb peri­o­disme i li posi una altra eti­queta més adi­ent, indi­cada al volum de tal desori. Anem d'acu­dit en acu­dit, de comèdia en comèdia sense cap substància ni, pit­jor encara, treure l'entre­llat perquè això només afa­vo­reix els interes­sats i els que manen, de pas­sada. En el cas del penal, l'enèsima cons­ta­tació del que arri­ben a pesar aquells amb la pae­lla ben aga­fada pel mànec, però a Muñiz, Piqué li ha fet el favor de seva vida perquè en aquest joc des­ga­ve­llat impor­ten més les fulles que el rave i Madrid en ple es dedi­carà a des­viar aten­ci­ons emprant-lo de volun­tari boc expi­a­tori. Tot ple­gat tindrà a veure amb nivells d'audiència, safa­reig, pro­fit d'uns quants lles­tos i la filera que vul­guin afe­gir en el rao­na­ment, però, sis­plau, no li diguin peri­o­disme ni tam­poc cre­guin, per un moment, que aquesta nosa, aquesta fotesa, s'ha de con­ver­tir en el cen­tre de les nos­tres vides. Demà n'hau­ran tro­bat una altra. El cas és dis­treure'ns amb la contínua comèdia, gens divina, de vega­des dan­tesca per aquells que encara els encan­ta­ria hono­rar un ofici bàsic. Que hau­ria de con­sis­tir, entre altres mol­tes coses, a denun­ciar ensar­ro­na­des cons­tants d'aquest tipus.