Una gran comèdia, tot plegat, on només rau l'eterna evidència que el poder ens vol mesells i es frega les mans gràcies al fet de comptar amb les constants cortines de fum generades des del futbol, amb l'escuma insubstancial que emplena els nostres dies allunyant-nos d'esferes més valuoses i pesants. La setmana en va plena, d'exemples caricaturescs. Deu minuts després de ser canviat, Messi ha d'acudir corrents a les xarxes socials, la nova plaça pública dels nostres dies, desitjós d'avançar la jugada aliena tal com s'escapoleix d'algun marcatge per precisar que qualsevol interpretació instantània no serà la seva, ni reflectirà el seu estat d'ànim, ni podrà arrogar-se el sentit i sentiment d'aquell precís instant, quan només expressava molèstia per no acabar el matx, per no poder finir el gaudi amb la seva joguina única i especial, coneguda com a pilota. L'endemà, mentre tothom deia que el debat per la possessió i l'hipotètic canvi de model blaugrana l'havia generat el veí interessat i no pas ell, espolsant-se les puces de torn de sobre, el nou gag de la comèdia ens situava en termes eterns, constants, prou coneguts per encara generar molèstia i no parlem ja d'escàndol. Un àrbitre que es maquilla per quedar bé davant les càmeres, narcís engominat que tapa a còpia d'imatge les seves fonamentals carències professionals –com si fos l'únic, avui dia–, decideix mostrar la seva supina submissió al poder establert aprofitant la seva jerarquia en el matx per tal d'afavorir el Real Madrid davant l'habitual modest de torn. Segurament, també ho hauria fet amb el Barça, més que res per estalviar-se maldecaps, que els grans mantenen invisibles teranyines d'omnipotència susceptibles d'aconseguir el propòsit final sense necessitat d'obrir la boca. Els aprofitats ja saben què han de fer si volen mantenir el seus privilegis i no cal resultar massa explícit.

I després de veure com un moviment teatral, un estúpid ball a dos amb aquell protagonista terrorífic prou conegut, es converteix en matèria d'estudi general, sense saber ben bé qui és la víctima i qui el botxí malgrat quedi tot massa evident al sentit comú i a la raó, surt la resposta perfecta altre cop en forma de piulada per tornar a desviar l'atenció de l'embogit personal. Resulta consell ja vell el saber que no has de dir mai la veritat ni el que penses quan et posin un altaveu de ressonància al davant, però com ara cadascú té el seu mitjà de comunicació propi, allà va el central del Barcelona a desfermar la tercera guerra mundial amb el seu irònic comentari, inofensiu en altres condicions, irrellevant en el nucli de la polèmica plantejada. Però hem creat una bèstia que endrapa pels descosits i necessita teca per mantenir la comèdia en marxa i ben alimentada. D'això només podem aspirar que la gent entenimentada deixi d'associar-lo amb periodisme i li posi una altra etiqueta més adient, indicada al volum de tal desori. Anem d'acudit en acudit, de comèdia en comèdia sense cap substància ni, pitjor encara, treure l'entrellat perquè això només afavoreix els interessats i els que manen, de passada. En el cas del penal, l'enèsima constatació del que arriben a pesar aquells amb la paella ben agafada pel mànec, però a Muñiz, Piqué li ha fet el favor de seva vida perquè en aquest joc desgavellat importen més les fulles que el rave i Madrid en ple es dedicarà a desviar atencions emprant-lo de voluntari boc expiatori. Tot plegat tindrà a veure amb nivells d'audiència, safareig, profit d'uns quants llestos i la filera que vulguin afegir en el raonament, però, sisplau, no li diguin periodisme ni tampoc creguin, per un moment, que aquesta nosa, aquesta fotesa, s'ha de convertir en el centre de les nostres vides. Demà n'hauran trobat una altra. El cas és distreure'ns amb la contínua comèdia, gens divina, de vegades dantesca per aquells que encara els encantaria honorar un ofici bàsic. Que hauria de consistir, entre altres moltes coses, a denunciar ensarronades constants d'aquest tipus.