Les efemèrides coven la virtut de situar-nos a lloc i fer-nos rumiar sobre el canvi viscut en el decurs del temps passat. Avui s'acompleixen vint anys de la que hom qualifica com a major exhibició realitzada pel dream team de Johan Cruyff, aquell recital ofensiu contra el Dinamo de Kíev a l'estadi que va acabar amb un curt 4-1 pels mèrits oferts. D'aleshores, recordem l'onada d'orgull generada entre els seguidors barcelonistes, convençuts que era impossible jugar millor a futbol. Òbviament, l'ègida del tècnic holandès va resultar cabdal per a l'evolució del model, per mostrar que no existia incoherència entre el triomf i satisfer l'altíssima exigència estètica que sempre ha caracteritzat el bon gust culer. Ara, per paladejar la feina ben feta malgrat certes sotragades viscudes, certa discontinuïtat en la perseverança, no hi ha res com comparar on era el club i on és ara en matèria de palmarès o de prestigi internacional, dos aspectes que han evolucionat com de la nit al dia. A partir d'extirpar a Wembley aquell enorme complex d'inferioritat provocat per la carència de títols continentals al més alt nivell, l'evolució del Futbol Club Barcelona ha resultat estratosfèrica. En vint anys s'ha col·locat finalment allà on li pertocava, malgrat patir sovint les seves pròpies i exagerades contradiccions de caràcter. Era un club massa gran en contrast amb una collita de reconeixements prou minsa. Això s'ha acabat

Ara, quan ja hem viscut Ronaldinho, Messi, Xavi i Iniesta, també Rijkaard, Guardiola i Vilanova, també Laporta i Rosell, inclosos els Gaspart que personifiquen disgustos puntuals i aturades en el camí, convé repassar el full d'experiències viscudes a fi i efecte de no tornar mai més allà on acostumàvem a estar, bàsicament resignats a la teoria de donar un pas endavant i pagar amb dos enrere tan bon punt les coses es torçaven. Impossible imaginar quan el dream team contrastava les fredes amb les calentes que avui s'hauria arribat a fantàstiques conclusions, a l'admiració planetària i a esperar que la història dicti amb justícia que el Barça va tenir el millor equip de la història del futbol durant els primers temps del nou mil·lenni. En dues dècades ha canviat el tarannà derrotista de l'entitat i dels seguidors, s'ha establert un model rodó que caldrà refermar en propers moments de sotsobra, i l'admiració per com entén el futbol aquesta institució ha brollat arreu fins al punt de convertir en coherent la magnitud del Més que un club i el seu pes en el concert internacional de la pilota. Fa vint anys ens en fèiem creus, ara ja és matèria habitual. Convé, de tant en tant, dedicar un instant a la reflexió. Amb un somriure irònic al rostre, qui ens ha vist i qui ens veu ara, sembla mentida...